Sota el títol ‘Cap a un model energètic i productiu sostenible’ el Diari de Tarragona va celebrar ahir el tercer dels debats col·loqui del cicle iniciat al juliol, en col·laboració amb la Generalitat. En aquesta ocasió, es va abordar el repte que entoma el territori davant la necessitat de descarbonitzar l’economia i generar energia verda i renovable. Els ponents eren la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà; el President del Grup Anatrac i Inersis i CEO Aplicaciones de la Industria Renovable SA y Ponentia Energia, Antoni Cavallé; i el Coordinador de la Comissió d’Energia de la Cambra de Comerç de Reus i CEO del grup Solcam Energia, Marc Segura.
Tots tres van coincidir en una diagnosi certament preocupant: un punt de partida on Catalunya està a la cua pel que fa a renovables, tot i els progressos fets durant l’últim any. L’acte va servir també per fer balanç del primer any d’aplicació del decret llei 24/2021 que comença a agilitzar la tramitació de renovables.
La directora del Diari, Núria Pérez, va obrir el debat com a moderadora, qualificant de «petita bona notícia» l’autorització de 100 MW de renovables però també establint el grandíssim marge de millora, en molts casos a contrarellotge: s’ha de sextuplicar la producció en vuit anys per arribar a l’objectiu del 50% verd l’any 2030. La pròpia consellera va entonar el ‘mea culpa’, en parlar d’una dècada perduda: «No assenyalo ningú, però tota la classe política ha de fer autocrítica, hem de mirar el país més enllà dels quatre anys de les eleccions». Ja ho va fer també precisament el dia abans en una compareixença al Parlament per fer balanç.
Com substituir la nuclear
Les xifres parlen per elles mateixes. Hi ha 1.830 MW en procés d’informació pública davant dels 60 MW que hi havia abans de l’entrada en vigor del decret o dels 30 MW de l’inici del mandat. L’evolució és positiva però «és molt ingent la feina que tenim al davant», va reconèixer Jordà. Antoni Cavallé va admetre que «la voluntat política hi és» i, des de la pedagogia, va posar exemples de les dimensions d’alguns projectes (533 aerogeneradors o 5.500 hectàrees de fotovoltaica per substituir una central nuclear) per concloure que «hi ha molta feina a fer».
«Tenim una burocràcia ingent que no serveix més que per perdre la paciència i oportunitats», indica la consellera Teresa Jordà
Un dels obstacles és l’oposició del territori a certs projectes pel seu impacte. Per il·lustrar-ho es va fer servir un fragment del llibre Energia sobirana, de Jaume Morron y Ramon Tremosa: «Catalunya és un país petit, amb molta muntanya, poc vent, poca terra plana, molta gent, molta indústria i molta apreciació de la nostra terra». Cavallé va introduir més exemples: «A qui li toca el molí en un poble i pot tenir un guany, ja li va bé, està d’acord, però hi haurà un 70% de veïns que no i l’Ajuntament es fica del costat d’aquesta majoria. Aquí tenim un problema importantíssim».
Una altra de les impressions més recurrents del debat va ser la de no haver agafat trens en el passat. «Fa 20 anys que hem perdut les oportunitats. No tenim un teixit industrial de fàbriques d’aerogeneradors, de pales. Aquesta feina la faran empreses monstruoses de l’Estat espanyol que a Catalunya no existeixen», va dir Cavallé.
«Si no fem nosaltres la transició energètica ens la faran des de l’Aragó o des d’Europa», explica Marc Segura, coordinador de la Comissió d’Energia de la Cambra de Comerç de Reus
En conjunt, toca afrontar amb retard un camí ple de dificultats. Així ho va dir la consellera: «Hem de fer pedagogia i explicar. Si no ho fem, no canviarem res. Estem en una revolució i hi hauran sacsejos, però volem ser justos, tot això no ho farem sols des del Govern».
Va comparar la conjuntura amb la revolució industrial del segle XIX i va criticar reiteradament la lentitud a l’hora d’impulsar projectes renovables: «Tenim una burocràcia ingent que no serveix més que per perdre la paciència i oportunitats. No cal fer-ho tan feixuc». Jordà va admetre que «potser sí que anem a poc a poc, però el camí és llarg» i va voler explicar «d’on venim»: «Necessitem accelerar aquesta transició perquè venim de deu anys d’aturada. Després ens vam trobar amb una bombolla de projectes i un territori incendiat».
La química veu molt difícil disposar de renovables de proximitat per fer la transició
Va defensar «el nou model català, distribuït, participatiu i democràtic» que prioritza projectes de proximitat, de menys de 5MW però no només aquests. De la mateixa forma, grans parcs, autoconsum i comunitats energètiques formen part de l’equació completa. Marc Segura també va agafar perspectiva: «Ja vam començar una transició energètica però va ser fallida, no se la va creure ningú als anys 2000. Ara ja el Govern no es pot permetre no fer-ho».
El preu de l’energia
Segura va mencionar no només la motivació en termes d’emergència climàtica sinó també l’oportunitat de la inversió privada, més enllà de la participació dels fons europeus: «Fins al 2030 la inversió privada serà de 2.200 milions d’euros en fotovoltaica, que són diners de la gent. Ja hem vist que quan el preu de l’energia ha pujat la gent ha decidit apostar per això».
«És molt gran la feina que tenim per fer però creiem que la voluntat política hi és», reconeix Antoni Cavallé, president del Grup Anatrac
Per damunt de tot, queden dos debats principals. Un d’ell és el de la sobirania i la dependència. Una de les idees habituals respon al fet que difícilment Catalunya podrà cobrir la seva demanda i necessitarà «que vingui de fora, haurem d’aprofitar la xarxa europea», va dir Cavallé. Segura reconeix que, pel que fa a les negociacions per resoldre conflictes al voltant dels projectes, «ningú voldrà al seu jardí la placa o el molí però haurà d’haver-hi un àrbitre que ha de ser el govern, tenint en compte que no podrem tenir content a tothom». L’alternativa no és desitjable. «O fem nosaltres la transició o ens la faran, des de l’Aragó o des d’Europa», va dir Segura.
La pròpia consellera també ho va admetre, en relació a la polèmica línia de Molt Alta Tensió (MAT) Valmuel-Begues planificada per portar energia des d’Aragó a Catalunya i que s’ha trobat amb l’oposició de tot el territori i amb un seguit d’al·legacions per frenar-la: «Si no volem línies d’alta tensió hem de fer-ho nosaltres».
Això no treu que part del sector petroquímic, també present al debat, mostrés el seu neguit per aquesta lluita contra el rellotge, per exemple a l’hora d’abordar la Vall de l’Hidrogen, una nova filosofia que necessita molta energia renovable per descarbonitzar els pols industrials. Maria Mas, presidenta de la Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT), va afirmar: «Abordem una transició i hem definit on volem anar. Tenim clar com a sector que al 2050 volem la neutralitat del carbó, està claríssim. Hem de fer-ho amb tecnologies conegudes i eficients. Això ens portarà a que la transició sigui justa. No tenim ni tindrem energies renovables per fer aquesta transició, per molt ràpids que siguem en la implantació, no ens enganyem. Haurem de conviure amb altres situacions transitòries que ens portaran cap a l’objectiu final».
«No tenim ni tindrem renovables per fer aquesta transició. Haurem de conviure però l’objectiu final serà descarbonitzar la química el 2050», diu Maria Mas, presidenta de la AEQT
Antoni Cavallé va al·ludir a «la gran oportunitat en hidrogen i biometà» per intentar pujar, ara sí, a aquest tren: «Aquí sí estem a la línia de sortida. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat. D’això en sabem, tenim la URV, tenim els enginyers, ho tenim tot».
L’altre gran problema amb el que es troba el sector és la manca de mà d’obra i de treballadors formats per dur a terme aquestes tasques. «Hem de posar recursos. On està la formació de la gent d’un mercat que fa dos anys no existia? Falten recursos humans, instal·ladors», va dir Marc Segura.
Teresa Jordà fins i tot va fer càlculs: «Ens falten 18.000 instal·ladors cada any. Ningú es va plantejar això perquè estàvem mirant la data de les eleccions. Però també falten tècnics als ajuntaments que sàpiguen del tema, i també a les empreses, a les que donarem suport, i més tenint en compte que som un país de pimes». Una notable representació del món polític i empresarial va assistir al debat i una part va formular preguntes.
El molí, a l’alçada del romesco
També la pedagogia va tornar a sortir quan es va parlar de la modificació del paisatge. Marc Segura va ficar com a exemple les seves pujades amb els seus fills al Tossal de la Baltasana, el punt més alt de les muntanyes de Prades. «Allà veiem els molins de la Conca de Barberà, i els meus fills petits estan acostumats perquè és el que han vist sempre».
«Hem de plantejar el repte de com sentir-nos orgullosos quan veiem un molí de vent, com si fos el calçot o els castells», explica Jordi Fortuny, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tarragona
El primer tinent d’alcalde de Tarragona, Jordi Fortuny, va plantejar el «repte de com podem introduir el fet que quan veiem un molí ens sentim tan orgullosos com del romesco, dels calçots o dels castells, perquè és energia verda i és la nostra energia».
Jordà va culminar: «No s’ha explicat prou bé. Només ens sentirem orgullosos si ho coneixem, si ho fem nostre». La consellera va afegir: «Si quan es fa una instal·lació jo com a ciutadà hi puc participar i em compensa com sigui, ja ho veus d’una altra manera. Si m’han comentat què faran, si m’han convidat, si m’expliquen per a què serveix, que pagarem la llum més barata... segurament ho entendrem molt millor. Tothom, però la classe política en concret, ens hauríem de ficar vermells perquè no hem fet pedagogia, que és extremadament important».
