Diuen que les comparacions són odioses, especialment per al comparat que surt perden. Comparar les xifres de generació energètica d’origen renovable entre Aragó i Catalunya ens ha de fer pujar els colors. Segons les dades de Red Eléctrica de España, el 2021, mentre a Aragó han produït 10.252 GWh amb energia eòlica i 1.924 GWh amb energia solar, a Catalunya han estat 2.626 GWh d’eòlica i 376 GWh de solar. La quarta part en eòlica i la cinquena en solar. Això tenint en compte que a la comunitat veïna es consumeix només una cinquena part d’energia del que consumim aquí.
Catalunya ha estat, això sí, líder a l’hora de proclamar la transició energètica cap a les energies netes. No tinc les xifres, però el lector que segueix l’actualitat sap que els discursos polítics en les darreres dècades han vingut ben farcits del lèxic oficial de la transició energètica, que és molt agraït per aconseguir bons titulars de premsa i vots. Però la realitat és que no hem passat de les paraules als fets, ens hem quedat en declaracions d’intencions i poca cosa més.
Vam perdre deu anys amb una llei que impedia fer plantes fotovoltaiques o eòliques a zones on només es podia fer activitat agrària i ramadera. Després va venir la ponència interdepartamental de la Generalitat, que va paralitzar-ho tot tres anys més. Fins que, a finals de 2021, va entrar en joc el nou decret de renovables, que torna a aturar-ho tot amb l’argument que per impulsar instal·lacions eòliques i fotovoltaiques cal consens territorial. Una idea que és molt respectable, però que cal gestionar amb mecanismes enfocats a impulsar les inversions i no a frenar-les.
La realitat és que estem molt lluny dels objectius que ens hem marcat per al 2030 i el 2050. Necessitaríem fer en els propers anys cada any el que hem fet en els darrers 10 en el seu conjunt. I això és impossible. Especialment perquè, ja que parlem de consens social, estem encallats en la mentalitat nimby (not in my back yard), la cultura del no, vaja. Volem renovables, però no les volem a prop de casa. I si no superem aquesta contradicció, no avançarem.
Un exemple avançat d’aquesta tendència que ens impedeix avançar és el rebuig a la MAT, la línia de molta alta tensió que ha de portar energia verda des de l’Aragó a Catalunya travessant comarques com la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Priorat, el Baix Camp i l’Alt Camp, entre altres territoris. Però necessitem energia i la volem d’origen renovable, i ja que no hem estat capaços de generar-la aquí, és lògic que la comprem a l’Aragó, una comunitat veïna que sí que està fent els deures. I per transportar l’energia, són necessàries aquestes línies.
Per tant, no hi haurà un model energètic basat en els renovables si no assumim un cert impacte visual sobre el paisatge, sigui de parcs eòlics i fotovoltaics o de línies de transport. I aquest impacte ha de ser equitatiu al territori, una premissa que fins al moment no s’està complint (dels 800 aerogeneradors que hi ha a Catalunya, la majoria es troben al sud del país i un terç només en dues comarques: la Terra Alta i el Baix Ebre).
Però per superar aquestes resistències i desequilibris territorials necessitem un govern més valent. Sense rebutjar la idea del diàleg i del consens, fan falta mecanismes que impulsin la creació d’instal·lacions eòliques i fotovoltaiques en nom de l’indiscutible interès general que representen les energies renovables. Cal fer molta pedagogia i buscar fórmules per compensar de manera folgada els territoris que, per les seves característiques, assumeixin aquestes instal·lacions. I que aquest sacrifici estigui repartit per tot el país per criteris tècnics i d’interès general i no de favoritismes territorials.
Traduït: el mestral és molt bo per a l’energia eòlica, però la tramuntana també, i està poc aprofitada. Només així superarem l’actual dependència energètica i, de pas, aprofitarem algunes inversions que deixen riquesa al territori i que ara mateix s’estan escapant a la resta de comunitats de l’Estat perquè només hem liderat la transició energètica oralment.