Un piquito? Havia de començar amb ell, el cas més recent i mediàtic per exemplificar el masclisme i les violències que patim dia rere dia les dones. A més, el ‘cas Rubiales’, ens serveix per comprovar que encara ens queda molt per lluitar. En el moment que aquest senyor es creu amb el dret i la impunitat de fer el que va fer i lluny de demanar disculpes correctament desafia a la jugadora, a l’equip, a la ciutadania i, fins i tot, a un govern, és que alguna cosa no va bé.
Que una sala plena de gent amb poder aplaudeixi això o que molta més gent no vegi el problema o la gravetat d’aquest cas també són una bona pista que ens indica que el futur feminista està molt lluny.
Però aquest cas té una mica de llum que posa esperança al camí de la igualtat. I és que així com moltes persones no van veure el problema, moltes altres sí. I no, al final Luis Rubiales no va dimitir, el vam fer fora el ‘fals feminisme’.
Però espereu, que encara podem aprendre més. Una altra cosa que ens va ensenyar el ‘cas Rubiales’ és que el masclisme sempre té una estratègia. El primer pas és deslegitimar a la víctima, posar el focus en ella per intentar trobar la raó que ha fet que l’home hagi actuat així, perquè clar, ha d’haver-hi un motiu, i sempre, ha de ser culpa de la dona. El següent pas és fer-se la víctima i buscar el suport de la seva manada. Amb això i amb una mica d’ajuda d’alguns mitjans de comunicació, comprats per aquells que segurament hagin inventat l’expressió ‘fals feminisme’, les xarxes socials i alguns partits, ja ho tens, la teva imatge està salvada. Fàcil i per a tota la família.
A l’altra banda, la de la víctima de veritat: dolor, confusió i frustració de no entendre perquè t’està passant això, no entendre per què hi ha gent que et mira malament, perquè has d’intentar recordar si tu vas fer algun gest o vas dir alguna cosa que ell pogués malentendre. I sentir que tens ganes de continuar amb la teva vida, de no deixar que això te la destrossi (més) i de nou, no entendre perquè la gent et mira malament si ho fas. I aquest bucle és el que pateixen tantes i tantes dones pel simple fet que un home no l’hagi respectat o no hagi pogut parar. Com quan l’amo d’un gos l’ha d’agafar fort perquè està excitat i res ni ningú el pararà si es troba una femella. Doncs això, com animals.
Imagineu-vos tots els casos Rubiales que deuen haver-hi pel món i que no coneixem ni coneixerem, perquè si a Jennifer Hermoso se la va qüestionar tot i haver-hi fotos, vídeos i sent una campiona del món, imagineu com ho deu passar una noia que pateixi una situació similar i que no té aquest poder ni visibilització. No sé si tindrà la força per denunciar i lluitar una guerra que no ha buscat i que ja ha perdut. Jo no sé si podria.
Perquè està molt bé el moviment que es va crear a xarxes arran del ‘cas Rubiales’ amb el hastag #SeAcabó, queda molt bé acompanyat d’una foto o d’un missatge com els que estic intentant donar avui, però sento dir-vos que no, no se acabó.
L’última cosa que aprofitaré del ‘cas Rubiales’ és la que més m’agrada i la que més llum genera a tota aquesta foscor (sí, Crims ha deixat marca). I és que un dels lemes de vida i de la lluita feminista que sempre reivindicaré, és que JUNTES SOM MÉS FORTES. Sense aquesta unió, segurament, Jennifer Hermoso no hauria tingut tanta força. Sense el suport de cadascuna de les seves companyes no sé si Rubiales seguiria al càrrec.
Aquest dissabte és 25-N, Dia Internacional per l’Erradicació de la Violència de Gènere, sortir al carrer està bé, és necessari perquè el feminisme segueixi viu i amb forces de continuar lluitant, però tots els dies hi ha violència de gènere. Tots els dies. En els gairebé 11 mesos que portem de 2023, ja són 52 les dones assassinades. 52 que no van poder sortir d’aquest bucle o que ni tan sols van tenir l’oportunitat.
Si creus que estàs patint qualsevol tipus de violència, demana ajuda, no estàs sola. I no, no és un piquito sense importància, és només l’inici d’una xacra que hem d’aturar.