Hem de dir adeu a Xavier Amorós Solà (1923-2022). S’ha acomplert la llei de vida i ha arribat a la fi. Ha finat una de les personalitats reusenques més peculiars dels últims cinquanta anys. Una personalitat que ha observat, explicat, escrit i elevat l’anècdota local a categoria global.
A l’Amorós tothom l’ha conegut i és que a ell no li queien els anells i estava a totes les salses, a nivell de carrer i a nivell de lletra ferits.
De petit el va marcar la Guerra Civil i Pradell, on la família el refugià dels bombardeigs de la ciutat. Després a l’Institut va compartir estudis amb Joan Ferraté i va veure de prop les entremaliadures dels seus germans Gabriel i Amàlia Ferrater.
En morir son pare va haver de fer-se càrrec de la botiga Las Américas, un espai emblemàtic no tan sols pels teixits i roba que s’hi venien sinó perquè a la seva rebotiga hi feien tertúlia el bo i millor de la burgesia botiguera reusenca... Amorós ha estat sempre un gran conversador.
Escolanet de Bonaventura Vallespinosa a la secció de Lletres del Centre de Lectura, el doctor traduïa el bo i millor del teatre contemporani europeu... Fruit d’aquest interès pel teatre de tots dos van crear el Teatre de Cambra del Centre de Lectura que va començant oferint representacions teatrals primer al Teatre Bartrina i després al Teatre Fortuny. Més tard Amorós i Joan Ballester van concebre l’Agrupació Pericial com una mena d’associació d’espectadors de teatre.
La seva vessant creativa i poètica la va desenvolupar els anys seixanta presentant-se un parell de vegades al Premi de Poesia Carles Riba que va acabar guanyant l’any 1964 amb l’obra Qui enganya, para...
Va participar en el I Festival Popular de Poesia Catalana que es va celebrar al Gran Price de Barcelona el 25 d’abril de 1970 i en el qual van prendre part poetes com Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Joan Oliver, Joan Brossa, Agustí Bartra i Francesc Vallverdú, entre d’altres. Molt connectat amb la moguda literària del moment i sempre a l’aguait de la crítica va estar molt content quan Joaquim Molas i Josep Maria Castellet el van incloure a L’antologia de la poesia catalana que va publicar Edicions 62 (1979).
Guanyar el premi Carles Riba i formar part de l’antologia poètica va representar un bon suport a la seva l’autoestima que després es veuria reafirmada amb el gran reconeixement que va obtenir de la societat reusenca: president del Centre de Lectura, soci honor del Centre de Lectura, Fill il·lustre de Reus, es va posar el seu nom a la Biblioteca Central i els anys 2000 es van publicar els cinc volums de les Obres Completes per part de l’Ajuntament de Reus que va aplegar el teatre, la prosa i els molts articles periodístics que va escriure. Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, Doctor Honoris Causa per la URV, 2004. Ha rebut també el reconeixement de moltes associacions i entitats culturals, precisament aquest mes de juny passat se li va dedicar una sessió del Cicle Veus de Poeta al Teatre Tarragona que organitza la Casa de les Lletres de l’Ajuntament de Tarragona. A Pradell de la Teixeta quan va fer els noranta anys se’l va nomenar Fill Adoptiu. Altrament, s’han realitzat arreu moltes lectures dels seus poemes i de la seva prosa com les que ha fet regularment el Col·lectiu En Veu Alta de la Biblioteca del Centre de Lectura.
Va contribuir, des de la seva faceta política, quan va ser senador a Madrid els anys vuitanta i noranta, a lligar caps en la recuperació del Teatre Bartrina, els seus contactes amb Solé Tura i l’amistat amb Lluís Pasqual van propiciar que el teatre s’inclogués a la llista de teatres de l’Estat a recuperar.
A prop de complir els vuitanta anys va gaudir infinitament («levitava» segons deia en un article al Diari de Tarragona) durant les cinc representacions del muntatge teatral Temps Estranys. El Reus de l’Amorós que van omplir el Teatre Bartrina l’octubre de 2003, esdevenint el muntatge de comiat del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta (1983-2003,) al qual ell havia donat suport reiteradament.
Dolors Juanpere diu a la presentació del llibre editat per Pragma Edicions: «el muntatge fa un recorregut pel Reus que descriu i comenta Amorós a través de tota la seva obra, de la qual s’han triat fragments diversos que expliquen alguns aspectes de la ciutat i la seva gent». També afegeix que «Temps Estranys són unes memòries col·lectives que donen la clau de com som, què som, perquè ho som i com ha passat».
Temps Estranys es va escriure a instàncies de Pere Anguera amb qui sempre va mantenir una gran complicitat... com també amb Ramon Amigó amb qui van travar la ingent feina editorial de l’Associació d’Estudis Reusencs i la col·lecció Rosa de Reus.
Adeu Xavier. Ha estat un goig compartir tantes vivències, tantes aventures d’aquelles que com tu dius «tot Reus n’anava ple» o sigui en parlaven «els deu o dotze de sempre».
