Setmana complexa per a un cronista que pretén seguir l’actualitat local i comentar el més destacat. O potser no tant, perquè si l’analitzem amb mirada llarga, el que sense dubte romandrà per a les futures generacions de reusencs serà el renaixement d’un element cridat a convertir-se en la icona de la ciutat: la Casa Navàs aixecarà l’antiga torratxa destruïda per un bombardeig el 1938 i recuperarà l’aspecte original dissenyat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Amb la reconstrucció del capcer i el 2025 de l’espectacular torre cantonera –projectes endegats per la propietat actual i finançats per la corporació empresarial Masergrup–, cal Navàs es refermarà com a peça única del modernisme europeu. I no costa imaginar que la potència visual de la façana coronada per la torratxa la convertirà definitivament en la imatge distintiva de Reus.
Aquesta setmana hem assistit també a la conferència de l’alcaldessa Sandra Guaita (PSC) per a fer balanç del seu primer any de govern, en coalició amb ERC i Ara Reus. Més enllà del contingut, que no va oferir grans novetats, la posada en escena sí que marca un abans i un després en aquesta mena d’actes. Guaita va desplegar el seu savoir faire escènic sobra la palestra muntada als jardins del Mas Iglesias, amb un discurs de 60 minuts amb l’únic guió d’unes targetes i compassant el ritme amb el vídeo projectat al seu darrere.
Dos dies després, va ser el torn de Teresa Pallarès (Junts). Aquest cronista va tenir la sensació que la seva conferència al Círcol va constituir una declaració formal d’inici de les hostilitats. Per circumstàncies diverses, el paper de la líder de l’oposició s’havia visualitzat poc en aquest primer any de legislatura i l’acte del passat dimecres va esdevenir una mena d’investidura. Per reforçar encara més el canvi de to, els juntaires van bustiar per la ciutat un tríptic titulat Primer any del govern de Reus. Més impostos, més inseguretat i menys serveis públics.
Si parlem de problemes, l’accés a l’habitatge en constitueix un dels més reals i feixucs als que haurien de donar resposta els polítics. Per esperonar-los a què s’hi posin, la Cambra de Comerç va dedicar la darrera Tribuna a analitzar la situació del mercat immobiliari de la mà del president a Tarragona de l’Associació de Promotors i Constructors de Catalunya, Daniel Roig. La poca oferta d’habitatge de tota mena, la gran demanda existent, els alts preus de compra i lloguer i les dificultats dels promotors a l’hora de generar nova construcció dibuixen un cercle viciós que tardarà dècades a ser solucionat, segons Roig, per qui només un gran pacte de país permetrà avançar cap a la normalització.
Des d’una altra perspectiva, l’urbanisme també va protagonitzar la tercera sessió de les Converses d’Interès Local del Centre de Lectura. Tot i ser la més acadèmica de les xerrades escoltades aquesta setmana, va acabar sent la més sorprenent. Sota el títol Reus i el Camp: integració, desconnexió, mobilitat, la catedràtica de Geografia de la UAB, experta en mobilitat i exregidora Carme Miralles Guasch (Reus, 1961) va oferir una mirada des de la distància cap a la seva ciutat natal i el Camp de Tarragona. Malgrat això, o potser per això, va resultar tant lúcida com provocadora.
Miralles creu que Reus està ben posicionada quant als models sobre els quals actualment s’estan dissenyant totes les ciutats del món: mixticitat d’usos, compacticitat, espais públics de qualitat, diversitat i caminabilitat. Per tant, disposa de condicions molt bones per a afrontar el segle XXI.
El fet que el nucli urbà sempre s’hagi estès de manera compacta ha permès disposar de la trama urbana necessària per mantenir el model de comerç de proximitat. Per Miralles, això ha derivat en un espai públic dual, de qualitat a les zones comercials i la resta més pensat per als cotxes.
La reflexió més inquietant va ser sobre si la regeneració urbana materialitzada en l’àrea residencial i comercial del Pallol va ser un encert o un error. I això, en boca d’una de les regidores que la va executar –no idear–, és una sacsejada. Segons Miralles, tot i la degradació que acumulava, ara no es feria, perquè els valors històrics són irrecuperables. «El que anem a buscar en una ciutat són les trames medievals com la que es va enderrocar al Pallol. Hem perdut identitat. El Pallol actual no ens la dona», va dir.
En aquesta línia, la catedràtica va llençar una proposta sobre mobilitat a l’Àrea Metropolitana més enllà d’estacions i tramvies: un Camp de Tarragona que conservi els elements originaris, com les xarxes de camins que uneixen masos i municipis, interior i costa. «Tots els territoris busquen el genuí. Fem apostes a petita escala per allò que ens caracteritza. Posem la xarxa de camins del Camp a l’agenda urbana i política. Articulem-la i fem-la ciclable». Una reivindicació metropolitana des de la perspectiva del Camp de Tarragona més ancestral que és d’allò més avantguardista.