Fa pocs dies Xavier Garcia Albiol va descriure amb una piulada i de forma molt gràfica la imatge d’uns joves emigrants en un ferri, camí de Barcelona, a partir de la qual es va engegar una discussió agra sobre l’emigració. Aquesta realitat amb les seves bondats i febleses s’ha convertit en tema de conversa, molt sovint acalorada, però exigeix un diàleg serè, sense apriorismes, intel·ligent, considerant fets i dades objectives que facilitin la presa de decisions.
La història ens ensenya que les migracions han sigut una constant en la vida dels humans, percentualment més importants abans que ara i antigament menys pacífiques que les actuals. Si fem una mica de memòria en el nostre passat recent, recordarem que hem sigut migrants dintre d’Espanya i a països d’Europa i Amèrica.
Si tota aquesta gent nouvinguda marxessin, la nostra societat patiria un trasbals important. Els necessitem i no els volem. Quina contradicció!
La problemàtica que genera l’arribada d’emigrants i l’imaginari de situacions com la descrita per Xavier Albiol s’aprofita per fer demagògia i provocar conflictes de convivència que poden arribar a ser greus. Recordem els viscuts pels britànics a finals de juliol amb autèntiques batalles campals. Aquests esclats d’agressivitat són fàcilment atiats per la mentida escampada a les xarxes socials sempre ben rebuda per mirades esbiaixades. Algunes respostes de bondat malentesa i sensiblera no faciliten la discussió tranquil·la.
A aquests conflictes presents a tots els països democràtics d’Europa, a casa nostra s’hi afegeix la complexitat dels nostres sentiments nacionalistes i d’identitat, que patim des de fa centenars d’anys i encara no hem sabut resoldre.
Què s’ha fet per millorar les dues problemàtiques? Molt poca cosa que estigui basada en el respecte i plantejada amb raonaments objectius, tocant de peus a terra.
En relació amb la pluriculturalitat/nacionalitat d’Espanya alguns polítics catalans i espanyols s’han dedicat a generar odis que ens han portat violències, guerres, règims dictatorials i conflictes inútils.
Les dades oficials evidencien la caiguda del nombre de població autòctona i l’augment constant dels emigrants. Fa poc dèiem allò de “som sis milions”. Ara ja en som vuit i resulta que els autòctons tenim més gossos i mascotes que fills.
És probable que darrere d’aquests sentiments de rebuig als ‘diferents’ hi hagi inseguretat i por. Tal vegada som al bell mig del típic final d’etapa d’una societat benestant i potser fora adient la comparació de les nostres societats occidentals i democràtiques amb la decadència d’altres societats ja passades com l’imperi Romà o al-Àndalus i els seus regnes de Taifes.
Quan els nostres polítics han de prendre decisions els pesa massa com afectaran les intencions de vot en les pròximes eleccions i ara, més que mai, necessitaríem centrar les decisions en l’impacte futur a la nostra societat, però el futur ens cau tan lluny que no som capaços de visionar-lo.
De ben segur que hem fet coses per acollir aquest increment de població i millorar la manera de fer política, però encara ens queda molta feina per fer. Hem de construir tenint com a fita la cerca d’acords duradors què ens ajudin a resoldre els problemes presents i prevenir els futurs.
Tant de bo en siguem capaços.
