El segle XXI no serà dels Estats Units. Estem en una cruïlla històrica que ignorem on ens portarà, però podem afirmar amb seguretat que entrem en un escenari més inestable i divers. El protagonisme omnipresent de la gran potència nord-americana cedirà el testimoni a altres països, serà la Unió Europea, la Xina, la Índia o el conjunt dels països emergents? Res es pot preveure, però el que sí que és evident és que el període en què els Estats Units van conduir el món cap a la globalització ja és història.
Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van traçar un escenari global basat en els seus interessos econòmics. Durant la Guerra Freda, com si es tractés d’una partida d’escacs, a les dictadures occidentals com ara la franquista va mostrar la seva cara humanitària a canvi d’ubicar les seves bases militars; a l’Europa continental va facilitar la creació d’un gran mercat comú per als cotxes i els electrodomèstics de la seva indústria; a les repúbliques sud-americanes va imposar les seves polítiques neoliberals i les dictadures militars.
Dècades més tard, va girar l’esquena a l’URSS de Gorbatxov, quan demanava ajuda per escapar de les pràctiques totalitàries, mentre desplaçava a la Xina comunista la producció massiva de les seves indústries. Des de mitjan segle XX, els Estats Units han dibuixat les relacions internacionals segons els seus interessos.
Avui, sota la retòrica fofa d’‘Amèrica primer’, Donald Trump ens vol tornar a un escenari que fa dècades que va desaparèixer. La història és capritxosa i sovint rima, però no sap caminar enrere. Desmuntar una globalització feta a mida dels interessos dels Estats Units per a tornar a un proteccionisme empobridor no deixa de ser una quimera. El futur que ens espera és molt més complex, plural i fins i tot divertit que la retòrica agressiva i barroera de Trump.
La història econòmica és el millor observatori per entendre les claus de la guerra comercial en la qual estem tots abocats. La taula dels aranzels que aquesta setmana mostrava el president Trump a la premsa recorda la Llei de Duanes, coneguda com a Llei Hawley-Smoot, una iniciativa del partit republicà, va aprovar el Congrés dels Estats Units el 1930. L’objectiu era protegir els agricultors i els treballadors industrials dels efectes de la Gran Depressió iniciada el 1929. En aquell moment es van aplicar elevats aranzels a uns 20.000 productes agraris i industrials que venien de fora, provocant un col·lapse considerable en el comerç internacional d’aquells temps.
Tot i que la Llei Hawley-Smoot va beneficiar a curt termini les indústries i els agricultors locals, amb el pas dels mesos, les represàlies aranzelàries de la resta del món van perjudicar el comerç internacional i, especialment, l’exportació de productes nord-americans. Pocs anys després, l’administració de Franklin D. Roosevelt va començar a reduir les barreres proteccionistes per reactivar el comerç del país amb la resta del món. Probablement, el mateix que acabarà passant amb la guerra comercial de Trump.
Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van liderar els Acords de Bretton Woods de 1944 i l’Organització Mundial del Comerç per eliminar els aranzels unilaterals i les pràctiques proteccionistes, posant les bases d’una cooperació i una competència internacional que va donar lloc al període més beneficiós de l’economia mundial. Ara estem davant d’una mena d’involució històrica.
Des del 20 de gener, quan Donald Trump va tornar a la Casa Blanca, vivim en un món trasbalsat. Aquest corpulent pèl-roig d’expressió tosca i celles poblades fa por a tothom, fins i tot als seus amics de la cadena Fox. Les seves sortides en política exterior són imprevisibles, però responen a una estratègia ben estudiada. Quan no reclama els tresors de Groenlàndia, vol treure de Gaza dos milions de persones per construir un ressort turístic per als rics; quan no considera que la Unió Europea sols pretén destruir al seu país, diu que Rússia és el millor aliat dels Estats Units. I ara ens vol carregar a tots d’aranzels que sols serviran per col·lapsar l’economia i el progrés.
Potser no sabrà gaire del que parla, almenys en matèria de comerç internacional, però no podem ignorar que el discurs de Trump forma part d’una estratègia pensada per comprovar fins on la resta del món està disposada a plantar cara.
Aquí la Unió Europea ha de donar una resposta clara i contundent. Potser ha arribat el moment de posar en marxa aranzels per a les grans plataformes digitals nord-americanes. En un món cada cop més digitalitzat, companyies com Alphabet, Apple, Facebook, Amazon, Microsoft, Uber o Airbnb buiden la butxaca dels europeus, mentre aprofiten els buits legals per evitar el control de les agències recaptadores. Ja és hora que algú els obligui a passar per caixa.
