Sabia que no estava bé des de feia mesos. Tanmateix, la darrera vegada que ens vam veure a Tarragona, el dia de la Mercè de l’any que acabem de deixar, vaig canviar l’opinió objectiva que ell em donà per una volguda esperança que em feu confiança que superaria el tràngol; la causa n’era el seu ànim personal: vam estar plegats tot un matí, amb el final apoteòsic de veure baixar els pilars castellers de la catedral a l’ajuntament, seguint-los i encoratjant-los: el Dr. Joan Guinovart vessava, com habitualment, passió, joia, en la celebració de la festa. Vam quedar de retrobar-nos abans o després de les festes nadalenques; no ha pogut ésser... Quan ahir m’arribà la notícia que se’ns n’havia anat, vaig tocar de peus a terra tot mirant de reprimir inútilment un plant pregoníssim. Literalment, el món, Catalunya, Tarragona han restat un fill predilecte de la dissortadament massa curta llista de savis.
El tarannà sempre amb el recurs de la mitja broma del Dr. Guinovart amagava una intel·ligència insòlita: farmàcia, química, bioquímica, biomedicina eren el seu món de recerca, en què aportà projectes que dirigí i novetats en la seva gestió. Ha estat un revolucionari que ha fet avançar enormement els coneixements d’aquestes especialitats, separades i juntes alhora. Endemés, ha creat escola: un gruix de deixebles considerable que segueixen vies que ell obrí i que hi continuen avançant. Era de l’opinió que generar coneixement (investigació) no té cap sentit si no es transfereix perquè s’apliqui, sigui útil i continuï progressant (docència); rebutjava entrar en l’òbviament falsa idea, no exempta de prepotència, que la docència és una tasca menor. Era un mestre i establí amb els qui l’escoltaven o l’ajudaven als laboratoris unes relacions exemplars de sintonia, que consolidà una corrua envejable d’amics i col·legues; el Dr. Guinovart no s’havia contaminat de l’error tan estès de menystenir els més joves inquiets per a aprendre; se servia quan calia de la tasca de divulgació. Es queixava de la tendència nefasta per part dels adults a no saber parar atenció a inquietuds dels infants i dels joves: no són escoltats en preguntes essencials que es fan per a comprendre l’experiència encara tendra pels pocs anys; venia a dir que ens traiem del damunt aquest interès i que amb aquesta aberració es van perdent ànsies d’aclarir la mateixa existència.
El Dr. Joan Guinovart era un dels principals científics en la descoberta de misteris de la realitat aparentment incomprensibles. Fou, doncs, un motor essencial que feu avançar el saber, amb arguments irrefutables, fruit d’una dedicació constant especialment fèrtil. Això és sabut, però potser no prou com caldria. Basta considerar les distincions nacionals, estatals i internacionals de què fou subjecte.
Deixin-me que subratlli particularment una característica de què he tingut la sort i l’honor de gaudir per la seva amistat: Joan Guinovart ha estat també un gran humanista; res no l’avorria; en les relacions periòdiques, la llengua, la història, la geografia, la cultura popular... es notava que eren el que més el feien content. En sabia un niu; vaig aprendre d’ell aspectes diversos d’aquests contextos tan essencials per a fer-nos càrrec de la diversitat cultural que enriqueix l’univers. Concretament, jugava amb les paraules, amb les frases, amb la ironia, amb el doble sentit; i no sempre era fàcil captar i desxifrar el sentit d’una dita, d’una metàfora, d’una sinonímia que deixés anar.
Com a savi i com a humanista, li interessava l’univers sencer. Com a ciutadà, estimava sense escarafalls Catalunya, Barcelona; però, per damunt de tot, que ningú no li toqués amb mala intenció la seva mare Tarragona, de qui és Fill predilecte, confrare dels Maginets, senador del Senat mentre va funcionar. Ens escrivíem sovint, a més de veure’ns personalment a l’Institut d’Estudis Catalans. Rar era cap correu o cap intercanvi oral d’idees en què no aparegués el segell del tarragonisme lingüisticocultural: el xec, el naltros, els Reixos, la fenya... Estimava la seva pàtria més gran amb fèrria lleialtat, però fou un tarragoní fidel d’arrels directes al que era la pàtria petita, petita solament i relativament de dimensions, no per importància, bellesa, claredat de la llum diàfana de cada estació de l’any, profundament mediterrània.
Quan falten els mots que puguin expressar una emoció especialment forta, brolla el líquid suau de la llàgrima salabrosa.