Aquesta setmana s’ha posat la primera pedra de 192 habitatges de lloguer social a la ciutat de Tarragona, una bona notícia en moments de severa crisi habitacional. I una notícia que té una llarga història, que hauríem de tenir en compte per a nous avenços en aquesta matèria.
Aquests habitatges se situen en l’àmbit del PP10, un sector de sòl urbanitzable creat pel POUM aprovat el 2011. La primera decisió, doncs, la de classificar aquell sòl com a urbanitzable i amb l’oportuna reserva per a habitatge públic. Després ha calgut formular, tramitar i aprovar el pla parcial corresponent -és a dir, concretar a on van i com els edificis, els espais lliures, els carrers- i el projecte de reparcel·lació, que és donar naturalesa a les parcel·les resultants i adjudicar-les als propietaris del sector, i els projectes d’urbanització, que concreten les diferents xarxes de serveis. Urbanitzar, fer els projectes de cada edifici, tramitar-ne la llicència i començar a edificar. Amb un termini d’uns dos anys -els edificis s’han de poder ocupar el juny de 2026, per exigència dels fons Next Generation que els financen- això vol dir que, des de l’aprovació del POUM fins al final, haurem estat uns quinze anys. I això que el pla parcial es va executar pel sistema de cooperació, en què l’administració actuant -l’Ajuntament- pren la direcció, per a una major celeritat. Quinze anys.
És habitual aquest període entre l’aprovació del planejament general i la disponibilitat de l’habitatge? Per molt que ens sembli molt de temps, no és una raresa. Tenim un sistema molt garantista, si més no formalment, i això fa que la cadena de tràmits s’alenteixi per l’exigència de seguretat dels anteriors. Podria ser més ràpid? Segur, però no crec que extraordinàriament més ràpid. Quinze anys són molts, però segurament el termini mitjà, a Catalunya, ara mateix deu ser de deu o onze anys. I parlem de les primeres promocions, no pas d’exhaurir tot el sostre d’un pla parcial més o menys gran. Per donar unes dades, el pla parcial 20, el de la Vall de l’Arrabassada, es va aprovar definitivament l’octubre de 1985 (amb una llarga tramitació i una aturada de deu anys entre l’aprovació i la publicació -i executivitat consegüent- al Diari oficial) i fa relativament poc que se n’han edificat els darrers solars. Trenta-cinc anys.
Hauríem de comptar amb aquests terminis per a prendre decisions, ara, sobre els habitatges del futur. Em permeto l’autoreferència: l’any 2018, en aquestes mateixes pàgines, vaig publicar un article titulat ‘Els habitatges protegits del 2025’ que acabava dient: «Els habitatges protegits i els equipaments que ens faltaran el 2025 seran els que no comencem a fer avui, formulant i executant el planejament necessari. I això s’ha de fer amb mirada llarga, pensant —i sí, arriscant-se— a deu anys vista, i no deixant-se limitar per la conjuntura més immediata».
Amb terminis de deu o dotze anys, els habitatges, protegits o no, del 2044 haurien de començar a caminar el 2032 i ser previstos abans del POUM
Doncs bé, el 2025 ja és a tocar i no sé si hem avançat gaire a Tarragona. Es concreten aquests 192 habitatges -i això és una excel·lent notícia- però poca cosa més. Continuen pendents els PMU 14 i 34, aquest darrer amb una important dotació d’habitatge protegit. I s’ha culminat -però encara no executat- la formulació del PAU 102, les parcel·les Iborra, que s’ha arrossegat ben bé uns quinze anys. Amb tot això, podem aspirar a una oferta teòrica d’habitatge protegit d’alguns centenars d’unitats. Per quan? Potser, anant bé, molt bé, d’aquí cinc o sis anys. La resta, és terra incògnita. I no ho hauria de ser incógnita.
Pensem que el Pla territorial sectorial d’habitatge -previst a la llei d’Habitatge del 2007, i encara pendent, que també té una celeritat descriptible- ens posa uns deures importants: preveu que, a Tarragona, cal arribar, en vint anys, a un 10,3% de parc de lloguer social. Això vol dir, amb el cens d’habitatges del 2021 (i al marge que és mes que dubtós, aquest cens, però això és una altra història), una xifra de 6.921 habitatges... més el 10,3% de l’increment net del parc que es pugui produir. I això que diu «parc de lloguer social» que no esgota totes les possibilitats d’habitatge protegit, però ara no ens fixem en aquest detall. Tampoc no diu qui ho paga, però tampoc no ens fixarem en aquest detall...
Els 192 habitatges que ara s’inicien, els 200 més que tenen cabuda -però encara no primera pedra- al mateix PP10, més els que resultin d’aquests planejaments més avançats, poden ser un miler d’habitatges, en un escenari de sis o set anys. Amb això, ens plantem al 2030.
Ens hem de posar les piles en totes les fases, començant pel mateix POUM que ha de preveure ja d’entrada el sòl necessari -sigui d’extensió o de renovació urbana- amb les reserves pertinents per habitatge social, ja que si volem assolir els nivells exigits no podran ser només les mínimes. Amb terminis de deu o dotze anys, els habitatges, protegits o no, del 2044 -si el PTSH s’aprova enguany, que tocaria- haurien de començar a caminar -és a dir, pla parcial o de millora urbana, reparcel·lació, urbanització, edificació- el 2032, i ser previstos abans al POUM, que ja hauria de ser aprovat i vigent, és clar. Hi ha marge? Sobre el paper sí. Però, per als del 2025 també n’hi havia el 2018 i mira on som ara.