L’OPA hostil que el BBVA planteja per absorbir el Banc Sabadell és l’última etapa d’un procés de concentració bancària que fa dècades que dura. A finals dels anys vuitanta el panorama bancari espanyol estava ple d’entitats de talla mitjana, però les fusions constants, accelerades fa quinze anys per la crisi financera, l’han concentrat gairebé tot en tres bancs de gran volum. Si la tendència segueix el seu camí, i seria bo que no ho fes, el Banc Sabadell serà la darrera víctima del gegantisme financer. Menys competència, més concentració del risc i tres bancs massa grans per l’Estat que se suposa que ha de controlar-los.
La desaparició d’una entitat com el Banc Sabadell, catalana malgrat el canvi de seu social l’any 2017, tindria conseqüències greus que es deixarien sentir a curt i mitjà termini. Es perdrien centenars de bons llocs de treball dels serveis centrals i alguns centenars més a les oficines. Es perdria un negoci atractiu per alguns despatxos d’advocats i consultores catalanes i es perdria, també, alguna cosa més valuosa però menys evident. El bancari és un negoci fet de confiança i la proximitat juga un paper en la construcció de complicitats. Un banc sense directius catalans ni serveis centrals a Catalunya farà menys operacions aquí, sobretot aquelles operacions de gran volum que demanen la implicació personal dels alts directius.
Des de la Catalunya Sud resulta impossible escriure això sense recordar la pèrdua de Caixa Tarragona ara fa quinze anys. La crisi va escombrar el sistema de caixes catalanes gairebé sense resistència. El sector havia crescut fora de mida i potser era impossible evitar la consolidació d’entitats, però seria injust oblidar el rol constructiu que Caixa Tarragona va tenir a la regió. La proximitat, l’obra social i l’accent posat en el bé públic van ajudar durant molts anys a finançar bons projectes solvents d’empreses i administracions. Els serveis centrals d’una caixa amb seu a la plaça Imperial Tàrraco generaven alguna cosa més que llocs de treball amb bons salaris, eren una palanca de prosperitat que es troba a faltar.
No és cert que la globalització del capitalisme obligui a la concentració bancària contra les petites entitats de crèdit. Als Estats Units, el mercat més competitiu del món, quatre mil community banks repartits per tot el país mantenen una gran importància. Petites entitats de crèdit amb menys de deu mil milions de dòlars d’actius, menys que Caixa Tarragona, que superava aquesta xifra quan va ser absorbida l’any 2009.
Quinze anys després de la mort de Caixa Tarragona sembla difícil pensar que es pugui recuperar una caixa d’estalvis regional. Una llei de 2013 ho fa possible i viable, però la patacada encara és recent i ningú s’hi ha posat, ni aquí ni enlloc.
Potser el que cal no és recuperar una eina del passat, sinó pensar en instruments nous que repliquin la funció d’aquelles palanques de prosperitat que ja no hi són. El sector financer viu una disrupció profunda. Noves plataformes digitals que tot just comencen a néixer obriran possibilitats interessants perquè la inversió de proximitat guanyi pes i importància. L’enyor com a oportunitat.