El vell món es mor. El nou triga a néixer. I en aquest clarobscur apareixen els monstres». La frase d’Antonio Gramsci deu ser una de les cites més utlitzades de la darrera dècada i això sol ja explica alguna cosa sobre el nostre present. Vivim un moment de transició en que massa coses canvien massa ràpidament. A la Catalunya Sud un d’aquests canvis és la configuració progressiva de la ciutat metropolitana, capitalitzant unes dinàmiques d’apropament i integració que avancen des de fa dècades. El vell món de la rivalitat de campanar es mor, el nou món de la integració urbana triga a néixer, i en aquest clarobscur el conflicte sobre la capitalitat torna a treure el cap.
El debat és extemporani i estrany. Una ciutat metropolitana no té capital perquè és capital. Una ciutat de ciutats que amplia les dinàmiques compartides més enllà dels límits de cada terme municipal per configurar un nou sistema urbà. L’àrea metropolitana de Tarragona no pot tenir capital perquè tota ella, sencera, exercirà un lideratge econòmic, cultural i social que anirà molt més enllà de l’actual capitalitat provincial. La nova ciutat metropolitana serà més, no menys. No es pot dir més clar. La ciutat de Tarragona mantindrà indiscutiblement la capitalitat que Javier de Burgos va atorgar-li fa gairebé dos segles, però la realitat metropolitana definirà un context nou que supera les categories del segle XIX.
L’àrea metropolitana de Tarragona no pot tenir capital perquè tota ella, sencera, exercirà un lideratge econòmic,
cultural i social que
anirà molt més enllà
cultural i social que
anirà molt més enllà
Jane Jacobs afirmava que «una ciutat no és un poble gran, és una altra cosa», i de la mateixa manera una ciutat metropolitana tampoc no és una ciutat més gran, és una altra cosa. Una suma de ciutats acaba convertint-se sempre en un conjunt de barris que defineixen dinàmiques d’especialització perquè els seus habitants passen a viure les ciutats relligades com un nou terreny de joc. Si a la connectivitat física del transport públic, amb el Tramcamp com a palanca, s’hi suma la connectivitat social que apunten iniciatives com el Rotary Metropolità i la connectivitat política que ja es va intuïnt, la distància que encara separa aquests municipis es reduirà significativament. Ciutats que seran barris.
Els pobles creixen per ser ciutats, però les ciutats creixen per ser una suma de pobles. Paradoxes. La ciutat dels 15 minuts és això, una agrupació de centres amb energia pròpia que configuren una capital viva i vibrant com a suma resultant. La Barcelona metropolitana és la capital indiscutible de Catalunya, però Sant Cugat, Gràcia, l’Hospitalet o el 22@ hi juguen rols ben diferenciats fruit d’un procés d’especialització que s’ha desenvolupat amb la maduració metropolitana de la gran Barcelona. L’exemple ajuda a explicar que la ciutat del Camp, la nostra metròpoli, tendirà a ser una suma de municipis-barri per configurar una ciutat completa i compensada. Una capital total feta de centralitats encaixades.
Alguna cosa ha canviat i hi ha motius per l’optimisme. Fins ara, cada vegada que un projecte amb ambició metropolitana començava a caminar, el debat de la capitalitat i el retorn a les rivalitats seculars aconseguien intoxicar-lo amb una gran facilitat. Aquest cop, però, la cosa ha anat diferent. Fa mesos que els alcaldes treballen per construir projectes metropolitans que plantegin compartir reptes i solucions, però quan algunes persones i grups polítics hi han volgut respondre amb la batalla de la capitalitat s’han trobat, per primera vegada, amb el rebuig de tothom i sense el més mínim coixí social. Alguna cosa ha canviat. Potser el temps dels clarobscurs es va acabant, finalment.
