Sanitat pública? I tant!

Un mitjà de comunicació esvalotava ahir al matí el galliner informatiu. Enlairava a la categoria d’escàndol que el Govern hagués publicat al seu butlletí oficial les tarifes que l’administració haurà d’abonar als centres de salut concertats que atenen pacients malalts de coronavirus. La intencionalitat de la informació era claríssima: qüestionar obertament, no només el preu, sinó fins i tot el fet en si, com si es tractés gairebé d’una aberració injustificable.

Enmig d’una pandèmia, amb el país potes enlaire, la informació es presentava amb aquesta voluntat: el Govern es dedica a regar els comptes de la sanitat privada pagant un dineral per una cosa que hauria de ser pública! Com era previsible, la pilota va ser rematada immediatament per altres mitjans i polítics, que de seguida van pujar al carro d’una teatralitzada indignació.

Sense el concert, el sistema sanitari públic seria més feble i menys preparat i flexible

Malgrat que siguin presentades amb grans focs d’artifici, aquest tipus d’informacions només són soroll maldestre i no tenen cap utilitat per poder jutjar l’encert o desencert d’una mesura governamental des de l’òptica de l’interès general, que és l’angle des del qual ha de mesurar-se sempre qualsevol decisió dels poders públics.

Quan vostè utilitza els serveis de la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla o de l’Institut de Salut Mental Pere Mata, està utilitzant serveis privats? I si anés a l’Hospital de Mollet? O a Sant Joan de Déu? O a l’Hospital de Campdevànol? Tots aquests llocs són centres de titularitat privada, en el sentit que el propietari no n’és la Generalitat, però que proporcionen un servei públic com els que sí que ho són. Són centres com aquests als quals es referia la notícia.

Li ha explicat mai ningú que més del 60% dels centres de salut catalans -si tenim en compte primària, salut mental, serveis sociosanitaris i centres hospitalaris- obeeixen a aquesta mateixa lògica? No són centres que pertanyin a grans fons d’inversió, ni que tinguin el benefici econòmic entre els seus objectius. Són centres públics, perquè aquest és el servei que presten. Intenten generar excedents econòmics a través de la seva activitat, però no per repartir dividends, sinó per reinvertir en equipament, tecnologia, professionals. Coses d’altra banda imprescindibles per millorar l’atenció a les persones.

Quan s’acusa el govern de pagar a tots aquests centres per tractar malalts del Covid-19 s’amaguen intencionadament altres realitats. Primer, que el tractament en un centre públic no concertat també costa diners, probablement més. I segon, que aquests centres no poden fer màgia i pagar els professionals que hi treballen, la tecnologia que necessiten per fer-ho i mantenir els edificis amb bitllets del monopoli.

Hi ha un corrent d’opinió al voltant dels serveis públics al qual no interessa jutjar pels resultats, encara que siguin bons

Fa uns mesos, més d’un centenar d’aquests centres afiliats a l’entitat Unió Catalana d’Hospitals van signar un manifest titulat Una nova societat, una Unió més compromesa. En aquest document revalidaven i posaven al dia el seu compromís amb la sanitat pública, el bé comú i els valors transversals i majoritaris que fonamenten la nostra societat avui dia. Repassant aquell document, que guia la seva activitat, un s’adona fins a quin punt són sanitat pública. Només des del prejudici pot entendre’s l’intent permanent de desacreditació que pateixen quan se’ls intenta presentar com si fossin empreses que fonamenten la seva existència en la recerca permanent del lucre.

Els centres concertats han fet exactament el mateix que els públics davant del Covid-19, perquè totes dues categories treballen sota la mateixa escala de valors. Ampliar espais, ampliar UCI, alterar torns, comprar material. En una paraula: canviar de dalt a baix la manera de funcionar dels seus centres i incrementar el consum de recursos -també econòmics- de manera exponencial. Ningú va exigir saber d’avançada com es pagaria tot això que resultava imprescindible. Que ara el Govern fixi la tarifa amb què es pagarà tota aquesta activitat és la cosa més natural del món. A excepció, és clar, que volguéssim veure’ls tancar perquè fessin fallida. Sembla que és el que alguns voldrien. I cregui’m, si això passés, passaríem d’un dia per l’altre a tenir un país infinitament pitjor i menys preparat, no ja per fer front a una pandèmia, sinó per atendre les necessitats de salut ordinàries, que cada dia són més i més cares. Ens carregaríem, potser així s’entén millor, el 60% de la sanitat pública de Catalunya. Perquè sí, també són sanitat pública, per molt que alguns no ho acabaran mai d’entendre.

* Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.