Ni un pam de plaça. El món casteller també afronta el repte de barrar el pas del masclisme

«Estava treballant amb normalitat quan un home se m’ha acostat, m’ha agafat el micròfon i s’ha posat a llepar-lo. Algunes persones s’han començat a fer fotografies amb mi sense que jo en tingués ganes. M’han agafat per tot arreu. Ha aparegut un casteller d’uns 50 o 60 anys i m’ha agafat per la cintura, m’ha grapejat el cul, m’ha mossegat i m’ha llepat l’orella». D’aquesta manera denunciava la periodista tarragonina Clàudia Climent l’agressió masclista que va patir mentre treballava a la diada castellera de Sant Fèlix, a Vilafranca. Ningú de l’entorn de l’agressor, en una plaça plena amb més de 8.000 persones, va ser capaç de retreure-li l’actuació.

Oci i masclisme, de la mà

El cas de la Clàudia no és cap fet aïllat. L’assetjament i les agressions masclistes s’han convertit en una constant que impregna el món de l’oci; ho hem vist al llarg de tot l’estiu. Tant li fa quin sigui l’entorn o el paisatge: des de la sortida d’una discoteca al taxi que et torna a casa, passant pel concert de les festes del barri o, per què no dir-ho, per actes autogestionats i festes populars diverses, amb l’agreujant de ser espais on ja fa uns anys que es treballa per combatre aquestes actituds. No se’n salven. Com tampoc ho fa el món casteller, que s’hi ha vist immers en una setmana tràgica que arrencava amb un comunicat conjunt dels balls del seguici popular de Vilafranca on, de manera unànime, anunciaven que no farien cap dels seus balls a la zona del carrer de la Palma –el punt de concentració oficiós dels castellers durant la tarda del 30 d’agost– per les reiterades vexacions que havien patit les seves balladores cada any al passar per la zona. Sense marxar de Vilafranca, la setmana culminava amb l’agressió masclista denunciada, en plena diada i per part d’un casteller encamisat.

La Clàudia ha estat valenta i ha denunciat l’agressió. No hauria de ser destacable, però ho és, malauradament

Dos exemples que posen de manifest el grau de penetració social del problema, on ni un món tan impregnat de valors com el dels castells queda immunitzat de l’epidèmia. Davant del fet, hi ha la temptació d’espolsar-se la responsabilitat col·lectiva: l’anècdota, la justificació en l’alcohol, l’expulsió i la reducció al fet aïllat. També podem, però, entomar el cop. Posar al centre les vergonyes que ens ha ensenyat aquesta setmana i incrementar la vigilància –algunes colles ja fa temps que ho treballen a partir de comissions de gènere i la Colla Vella ha reaccionat de manera ràpida i contundent a aquest cas– per garantir que a les nostres places i locals no hi hagi ni un pam de terreny fèrtil per a la violència masclista. Una tasca que recau bàsicament en nosaltres, els homes. Impera ser-ne conscients i revisar actituds i silencis.

Agressió prolongada

La Clàudia ha estat valenta i ha denunciat l’agressió. No hauria de ser destacable, però malauradament ho és. Va tenir «la sort» de rebre el suport unànime del seu entorn: l’empresa on treballa, l’Ajuntament, les colles. Sense ell, probablement no hauria tingut les forces necessàries per sobreposar-se a l’enorme desgast que comporta un procés de denúncia. Però ni això és prou refugi davant el tràngol. És llavors quan arrenca la segona part del procés d’agressió. I l’escoltes i t’esgarrifa. I et relata l’ansietat, la indefensió, la soledat, la vulnerabilitat, la inseguretat i, fins i tot, el sentiment de culpa. I els dubtes; sobretot els dubtes. Dubtes de tot. Fins i tot de tu. Qüestionaments que ni et passarien pel cap si es tractés de qualsevol companya o amiga, s’acaben fent forts fins a permetre’s el luxe de qüestionar-se una mateixa. Vulnerabilitat intensificada si posar una denúncia com a víctima et costa més de setze hores de comissaries i jutjats. Quan el suport psicològic no arriba fins passades les deu de la nit. Quan tot torna al trauma de la roda de reconeixement. Sola. Plorant. Tremolant. I de nou, tornar-se a culpar de tot el que estàs vivint.

Davant del fet, hi ha la temptació d’espolsar-se la responsabilitat col·lectiva. També podem, però, entomar el cop

Inevitablement, acaba preguntant-se: de debò val la pena haver de passar per tot això? La Clàudia em diu que ho tornaria a fer. Posar el sofriment personal al servei d’un compromís col·lectiu. Perquè com a mínim els castells puguin ser un espai més segur que una discoteca, un concert de festa major o un taxi de tornada a casa.

* Periodista. Actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació
política a la Universitat Pompeu Fabra.