Si heu llegit el títol de l’article, probablement la vostra ment ara estigui esperant un text en torn a aquestes odioses zones de peatge per deixar el cotxe –si aquell dia has tingut la sort de trobar-ne una de lliure, especialment si parlem de Tarragona–. Tranquils. No va d’això la cosa. Continueu llegint que el que ve és més interessant.
Les últimes setmanes, i especialment gràcies a l’últim èxit de Netflix, hem generalitzat una accepció una mica més agradable: les zones blaves són aquells llocs del món on la gent viu durant més anys. És el que pretén explicar la docusèrie Viure 100 anys, els secrets de les zones blaves.
No estem parlant d’un territori determinat, sinó de petites zones delimitades d’indrets tan llunyans i diferents com l’illa d’Icària, a Grècia; la d’Okinawa, al Japó; la península de Nicoya, a Costa Rica; els pobles muntanyosos de Sardenya, una comunitat religiosa de Califòrnia o Singapur.
En totes aquestes zones una constant és que les famílies conviuen unides –no s’aparca la gent gran en residències–
Què tenen en comú la gent que hi viu? Hi ha patrons que es repeteixen i que puguin ser la clau per una vida llarga i saludable? Lluny de voler fer-vos spoiler, aquí teniu un tastet que, de ben segur, us farà agafar ganes de saber-ne més. I no, la cosa no va ni de pastilles miraculoses, ni de transfusions de sang ni de dormir amb la porta del congelador oberta.
Som el que mengem
La paret mestra de la longevitat. Tot i que cada zona té les seves particularitats, hi ha punts de contacte. Per exemple, una dieta majoritàriament d’origen natural: fruites, verdures, llegums i cereals.
De la zona, sense processats. I, per contra del que prediquen algunes creences dietètiques, força rica en carbohidrats. Això sí, de qualitat.
A Okinawa, per exemple, els seus habitants tenen un 40% més d’opcions de superar els 100 anys que la mitjana de japonesos, que ja de per si tenen una esperança de vida molt alta.
Donar un sentit a allò que fem, que la vida no sigui només sumar dies. I que aquest motiu ens ompli, es clar
A part que consumeixen menys calories –mengen menys, vaja–, una de les claus s’atribueix al ‘beni imo’, una espècie de moniato de color morat que és un ingredient bàsic de la seva dieta. Aquí no en tenim, però sí que podem adoptar el secret dels grecs d’Icària: gaudir sense gaire por del bon vi que ens dona la nostra terra.
Una vida activa
Exercici, sí, però moderat. No us penseu que els centenaris són tots antics esportistes d’elit o rates de gimnàs. Més aviat al contrari: són gent que, molts de manera involuntària, han incorporat l’activitat física regular a les seves vides. Majoritàriament, de la manera més natural: caminant.
Casual o causalment, la majoria resideixen en municipis amb desnivell i carrers empinats, cosa que hi afegeix un extra cardiovascular. Aquí la feina també hi ajuda: encara s’hi treballa principalment amb les mans i, qui més qui menys, inverteix part del seu temps en cuidar l’hort o el jardí.
Relacions socials
Que no tot en la vida és faena, i els humans som socials per naturalesa. No és cap secret que un dels ingredients per una vida llarga i feliç és tenir una xarxa de relacions socials de qualitat. Tenir a prop la gent que t’estimes i mantenir-hi relacions emocionals fortes.
En totes aquestes zones això és una constant: les famílies conviuen unides –no s’aparca la gent gran en residències– i, quan això falla, es substitueixen per teranyines d’amistat i solidaritat amb aquells que viuen a prop. Teixir comunitat, vaja.
Ikigai
Que és una paraula japonesa, però que podríem traduir com una raó de ser. A Costa Rica, uns altres dels que viuen molts anys, n’hi diuen pla de vida. A la pràctica, va de tenir un motiu que ens impulsi a llevar-nos cada matí i que ens faci sentir-nos útils. Donar un sentit a allò que fem, que la vida no sigui només sumar dies.
I que aquest motiu ens ompli, es clar. Que ja veieu que al final això de viure molt no és pas un mal pla: menjar bé, moure’s una mica, cuidar els que ens envolten i donar-li un sentit a la vida.
