El Liceu va acabar la temporada passada amb un ballet d’Igor Stravinsky i demà obre la nova amb una òpera de Dmitri Xostakóvitx, la música russa en tota la plenitud de la seva exuberància: un gran, Stravinsky, que va marxar a Paris i a Nova York, i un geni, Xostakóvitx, que malgrat desafiar Stalin amb les seves gosadies es va quedar a la Unió Soviètica, entre els seus i al costat de la seva gent.
La convenció estadística no dubta en nomenar Bach, Mozart i Beethoven com els tres compositors més importants de la història. Quin seria el quart pot anar segons moments, cultures i gustos; el meu quart és Xostakóvitx, per la qualitat i varietat de la seva música, pel volum del seu catàleg, pel seu equilibri en saber sortir del romanticisme sense deixar-lo i saber entrar en l’abstracció fent-se entendre com si fos figuratiu i, finalment, per saber conjuminar màgicament les tradicions musicals populars i cultes. Lady Macbeth de Mtsenk, l’òpera que presenta ara el Liceu, creua Verdi amb Schönberg i el teatre amb el cinema, i ha esdevingut una cimera de les belles arts.
El compositor va irritar el dictador Stalin en el moment de la seva estrena, i el seu òrgan periodístic el va fer anatema, amb les conseqüències desastroses que comportava la dissidència als anys trenta soviètics: Caos en lloc de música, va titular el Pravda, diari oficial del Partit Comunista. Però Xostakóvitx va ser valent i, en els duríssims anys de pogroms nazis i una guerra terrible, a la seva Tretzena Simfonia va denunciar el genocidi de ‘Babi Yar’, un barranc als afores de Kíiv, 30.771 jueus assassinats per les SS, i amb la Setena va enlairar els ànims del despietat setge de Leningrad (avui Sant Petersburg) amb la transmissió radiofònica en directe, amb altaveus repartits per tota la ciutat, d’una obra que ajuda a compartir emocions de dol i coratge de resistència. Un dels records més colpidors de la meva biografia musical va ser anar a la sala de concerts on es va estrenar a precari, amb menys músics dels necessaris, alguns recuperats del front, d’altres en la debilitat d’un racionament al llindar de la gana. La simfonia ha adoptat el topònim com a títol, Simfonia Leningrad, i l’auditori porta el nom de Xostakóvitx.
L’òpera on una mica comença a créixer el gegant és aquesta Lady Macbeth de Mtsenk que serà al Liceu des del 25 de setembre al 7 d’octubre, vuit funcions. Amb aromes de thriller i fons complex de reivindicació social i feminista, la música projecta els estats anímics i l’escena els cartografia: totes dues comunicacions artístiques estan en boníssimes mans.
El mestre Pons fa anys que està en un moment creatiu dolcíssim, va fer de la Simfònica de Granada la millor orquestra de l’Estat i va enlairar la Orquesta Nacional de España (ONE) a nivells que no havia assolit des de feia molt de temps. Ara, amb la titularitat del podi del Liceu, quan aixeca la batuta, el levare, desplega els alerons de la plenitud d’una música que processa des del do de l’oïda absoluta: quan passeges amb ell i passa una ambulància, et diu quines són les notes dels udols de la sirena.
Àlex Ollé, director escènic, s’ha plantejat una dramatúrgia agosarada –un llac a l’escenari– marca de la casa de qui ha estat director de la Fura dels Baus, però diguem que dels directors d’escena que estan revolucionant la música dramàtica, al meu entendre són ell i Lluís Pasqual els que han sabut mantenir més la bellesa de l’austeritat del no passar-se de voltes, l’elegància de la gosadia o la gosadia amb elegància, que va començar a inventar-se un psiquiatre escenògraf anomenat Jonathan Miller, o així m’ho explicava a la seva casa londinenca de Camdem Town. Ollé va debutar a l’òpera amb el muntatge sublim de La Fura sobre l’Atlàntida de Falla (1996), amb la façana de la catedral de Granada per decorat i, és clar, la gran orquestra local i Josep Pons dirigint-la. És un espectacle que encara aplaudeixo i evoco cada cop que, a la plaça de las Pasiegas on hi havia el pati de butaques ad hoc, sucumbeixo a la gentil estafa de la gitana que em llegeix la mà i me’n demana ‘veinte eurillos’.
Recomano doncs aquest inici del Liceu i aprofito l’avinentesa per cridar l’atenció sobre la meravellosa música de Xostakóvitx. De les densitats simfòniques a les seves lectures del jazz i aquell Segon Vals que no ha d’envejar res al Danubi blau.
