«Ni la neutralitat ni la imparcialitat són reals, ni tan sols desitjables, ni davant el patiment humà ni davant dels abusos de poder». Així resumeix el títol del seu llibre Xavier Giró Contra la neutralitat, un periodisme de pau i de lluita. Professor de periodisme durant tres dècades a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), continua actiu després de jubilar-se de les aules i amb Pol·len Edicions i Crític ha editat aquest llibre que recull l’essència de les seves classes plenes de passió i que també és una invitació a tenir una mirada crítica amb els mitjans de comunicació per construir una societat millor.
La seva proposta és una combinació de periodisme de pau que ajudi a resoldre conflictes i periodisme de lluita per desmuntar les injustícies. Aquest desembre ha rebut dos reconeixements: el premi de Comunicació Muriel Casals d’Òmnium Cultural per la seva tasca de periodisme crític i compromès i el premi honorífic Ramon Barnils per la trajectòria professional.
Xavier Giró es mostra crític en el seu llibre amb el paper dels mitjans de comunicació amb els conflictes i posa d’exemple la recent guerra d’Ucraïna, en què no s’ha actuat amb un rol pacifista i, fins i tot, es va tractar amb menyspreu diferents propostes de pau, com la xinesa, sorgides a l’inici de la invasió russa.
«El més important és aturar les morts: tenir una tàctica d’alto el foc i una estratègia de pau la més justa possible, i això implica visibilitzar propostes que desencallin el conflicte en lloc d’alimentar la guerra», explica el mestre de periodistes en conversa pausada.
A parer seu, confrontar bèl·licament l’atac de Rússia és una forma de «defensa suïcida» quan hi havia opcions més efectives i menys sagnants, com la resistència civil pacífica: «Cal recordar que l’antiga Unió Soviètica ja va entrar amb el seu exèrcit i va ocupar Txecoslovàquia i Hongria, però no ho va poder ocupar de forma permanent. En canvi, novament hem refermat la convicció que la guerra es resol amb més guerra i no pas amb pau».
Un conflicte que, segons ell, representa «tornar a guerres feudals, en què importa més la integritat del país que els milers de morts que hi ha hagut».
Al seu llibre s’encarrega de desmuntar un altre dels mites del periodisme: l’objectivitat. Per a ell és una «fal·làcia», perquè el discurs dels mitjans està condicionat per factors tècnics, ideològics i cognitius. En aquest sentit, defensa que cal trencar la lògica del tractament equilibrat de la informació d’escoltar les dues parts, quan sovint es tracta de conflictes asimètrics que no fan altra cosa que legitimar qui té més veu i poder.
Per a Xavier Giró, els mitjans de comunicació també fan política, per exemple, «en la mesura que no qüestionen el sistema, quan hi ha situacions sistèmiques altament criticables» i relativitza que sigui realment el quart poder quan «els propietaris dels grans media són part de l’elit».
«El poder econòmic és el que ho controla tot. En canvi, no l’anomenen quan es fa una descripció de la democràcia i parlen de la divisió dels poders (judicial, executiu i legislatiu)», escriu. Tot i així, sempre hi ha el que ell anomena «esquerdes», que permeten fer un periodisme crític que qüestioni aspectes de la realitat que no es poden silenciar.
En un marc de creixent protagonisme de les xarxes socials, en detriment dels mitjans tradicionals, un context que facilita el discurs de l’odi des de la ultradreta, és inevitable preguntar-se cap a on anem.
Xavier Giró no s’atreveix a dibuixar un escenari concret, però sí que assenyala la direcció cap a on avançar: «Hi ha tres àmbits on hi ha feina a fer. En primer lloc, cal treballar perquè la generació d’informació no alimenti la polarització, sigui bona i això vol dir evitar la precarietat laboral; en segon lloc, vivim un moment de retrocés dels moviments socials i l’individualisme ens fa febles perquè no té les defenses que proporciona l’acció col·lectiva; i finalment, una bona educació (amb una bona base socioeconòmica i humanista) amb unes bones condicions materials ens faria immunes davant el discurs de l‘odi».
