El ritual d’anar a l’última descoberta a una fira de mostres ha quedat una mica desvirtuat des que internet ens fa que les tinguem a l’abast a tota hora i de tots els sectors. Encara recordo com el pare explicava l’anècdota de l’exposició universal de Barcelona del 1929, i com aquell grum de l’hotel Suïs amb el pas dels anys (hi va tornar quan es va casar) va acabar sent-ne l’amo. I ja no parlo de l’Exposició Universal, sinó de l’ExproReus una fira multisectiorial que ha anat canviant d’ubicació i també de sentit.
Però aquesta possibilitat de veure, l’un al costat de l’altre, els diferents models de cotxes, fins a 44 marques, tecnologia, de matalassos, o sessions d’alimentació saludable, i les entitats ciutadanes que miren de fer una ciutat millor durant tres dies d’octubre i en la seva 52ena edició, té alguna cosa de singular, tant com el finançament al que aspira Catalunya ara mateix.
Per cert que a ExproReus hi havia també un model de grum robotitzat que carrega més maletes que aquell que va acabar sent director d’hotel, però aquests d’ara tenen poca conversa i són més freds de tracte.
El ritual d’anar a l’última descoberta a una fira de mostres ha quedat una mica desvirtuat
El cas és que aquest any l’anada a la Fira tenia un motiu clar i directe: la compra d’un cotxe elèctric, amb l’opció de comparar només passejant uns metres, els diferents models.
L’activitat era prou intensa, i tot i que aquest any la fira ha durat 3 dies, a diferència de l’any passat que en va durar 4, les vendes d’automòbils s’han disparat. Els ciutadans es volen beneficiar de l’estímul de la fira, com havien vist fer als seus antecesors i parents. A veure si als descomptes dels plans Moves de torn, també s’hi sumava un descompte firal.
Té gràcia fer una compra així. Com qui va a la fira de bestiar de Verdú (L’Urgell) on es venien les millors bèsties de càrrega, i per treballar la terra de tot Catalunya. El pare hi havia comprat algun matxo. I veig que ara des de l’associació culturla Xercavins es plantegen recuperar la Fira d’Animals de cara a l’any vinent, per poder arribar rodats al 2028 que serà quan es commemoraran els 650 anys que Pere III el Cerimoniós va atorgar a Verdú el dret a fer una fira.
I ara en canvi enmig de la gentada a Reus, una parella de Lleida, amb bebé i tot, es comprava una furgoneta elèctrica, i de tant en tant sonava una botzina de gas d’aquelles tan sorolloses, era cada vegada que un venedor tancava un acord.
La nostàlgia és la que ens mana, i la que ens fa revisitar espais que ja coneixem
Em podeu demanar que com és que si avui dia consultes per internet totes les marques, amb informació de cada vehicle, amb informació acurada i tots els detalls tècnics de cada cotxe, que permeten anar al concessionari ben situat, has anat a comprar un cotxe amb conversa directa amb els assessors de vendes o venedors treballant amb un ordinador portàtil i unes taules precàries sota un tendal que estalviés la pluja?
Doncs potser per aquest fet més ritual, com es feia a l’antiga. I és clar que no vam ser els únics, que com passa a les fires de l’Oli, o les del Vi (a Cambrils se n’hi feia una aquests dies) la gent aprofita per fer la compra de la temporada.
Potser és per una bona dosi de nostàlgia, com canten Els Pets. Gueorguin Gospodínov, premi Booker 2023 i Premi Strega Europeu 2022 amb El refugi del temps mira d’escriure sense caure en la nostàlgia. En aquesta novel·la un psiquiatre inaugura a Zuric una clínica per tractar els malalts d’Alzheimer, i a cada planta hi reprodueix una dècada del segle anterior perquè els pacients tinguin espais reconeixibles, però ciutadans que no estan malalts també l’ocupen com a manera de fugir del present. Quin és el perill que el passat acabi envaint el present fins a límits insospitats? Ens planteja Gospodínov. En un fragment del llibre hi llegim: «Avui se m’ha acudit prepara-me un plat que no havia menjat des de la infantesa: uns ous al diari. Poses un tros de diari damunt l’estufa i hi trenques un ou a sobre. Abans el problema és que no hi havia ous, ara el problema és que no hi ha diaris».
Potser al final és la nostàlgia la que ens mana, i la que ens fa revisitar espais que ja coneixem de la infantesa o de la infantesa dels nostres pares. Aquest passat que ocupa el present.
