El triomf de la selecció a l’Eurocopa confirma que cadascú s’organitza el relat segons més li convingui i tothom té dret a expressar una opinió, encara que només sigui una ocurrència. En aquests dies de massives celebracions cadascú ha dit la seva escombrant cap a casa. Hem viscut infinitat de detalls que sobten pel seu esperit contradictori. Així, l’esquerra, els bonistes, els suposats progressistes volen interpretar la victòria com l’expressió d’una societat canviant que abraça la pluralitat com si en sec haguessin desaparegut tota mena de xacres, des del racisme a la xenofòbia, per esmentar-ne dues de sonades. Altres asseguren que és una sublimació de la plurinacionalitat, la barreja somiada entre assistències de catalans i gols signats per bascos. Com en el propòsit anterior, la flamarada durarà dues hores, sepultada de nou pel pes de la tossuda realitat, que ens ratifica a cada pas l’expressió uniformitzadora sense distincions ni escletxes a la que tendeix aquest estat des de la seva creació.
Aquells que es neguen a barrejar política i esport haurien de callar ja per sempre més
Ens conformaríem que la victòria a l’Eurocopa erradiqués per sempre més allò tan barrut i reaccionari d’afirmar que no es pot barrejar política i esport. Ho fan constantment i a la menor ocasió, com expressen a les clares els mateixos protagonistes i aquest maremàgnum de reaccions. Ja sabem que són les forces conservadores les primeres a apuntar-se el trumfo quan els hi convé, però així i tot, haurien de vigilar una mica més les seves manifestacions, no sigui que se’ls hi vegi el llautó tan bon punt gratis la superfície. El capità Álvaro Morata va reivindicar l’espanyolitat de Gibraltar, recurs franquista per a desviar l’atenció d’altres afers sense voluntat de conèixer ni el simple titular de l’acord viscut fa 300 anys, quan el penyal va ser lliurat a canvi de la traïció britànica als interessos catalans. Però tant se val, el que compta és el relat, quedar bé quan interessa i picar l’ullet als de la mateixa corda en clau populista. Poc es van preocupar Morata i els seus companys quan quinze dones de la selecció femenina denunciaven el tracte rebut des de la federació. Aleshores la solidaritat va ser inexistent i prou que la necessitaven en les seves raonables reclamacions. Pot ser que allò no anés en consonància amb el dictat de les seves butxaques i preferien no mullar-se per causes realment justes.
Com el focus ampliava fins al mínim detall, hem contemplat les reaccions suscitades pel comportament de dos seguidors declarats de Vox i amics personals d’Abascal a l’hora de rebre la felicitació del president del govern espanyol, una mena de dimoni traïdor segons les coordenades del seu simplista pensament. Els adlàters creuran que és una expressió de dallonses ben posats quan altres, segurament menys cavernícoles, ho valorem com una mostra de pèssima educació i nul sentit democràtic. Si volen negar-se a ultratjar els seus febles principis, n’hi ha prou amb saltar-se la recepció i no fer aquests paperots de mascle alfa. L’entusiasme despertat pels dos xiquets que juguen d’extrems pot ser febre d’un instant, sense canvi ni reflexió en el comportament posterior d’aquells que tant els lloen ara. Seria fantàstic que fessin desaparèixer el racisme, però ja sabem que no serà així, sobretot quan s’expressa contra aquells que no són rics ni famosos.
Cadascú s’ha organitzat el relat de la selecció segons convingués als seus interessos
I així, exemples fins a l’eternitat, com el constant i avorrit dubte existencial dedicat a la relació dels catalans i La Roja, un debat radicalment estèril. O el ritual dels polítics que se’ls gasten en pantalles gegants volent recollir vots tot i que el partit sigui ofert de franc per la tele pública. A Catalunya alguns creuen que així fan penitència dels seus suposats pecats. O el secular comportament de masses que aprofiten qualsevol excusa per a excedir-se en l’incivisme i el descontrol. Amb la selecció espanyola, tothom s’ha sentit guanyador per una estona, màxima virtut del futbol si aconsegueixes vèncer. Del seu paper transformador de la societat, permeteu-nos que expressem un escepticisme empedreït. Sobretot pel que fa a la immutable Espanya.
Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.