Som a 16 de desembre de 2025 i, si aquest matí poseu TV3, us hi trobareu Oriol Junqueras després de ser escollit com a nou president d’Esquerra Republicana. Si repetiu el gest amb el comandament demà a la nit, us hi trobareu Carles Puigdemont, en la primera entrevista després de ser escollit nou president de Junts. Si algú de vosaltres, estimats lectors d’aquest article, porteu uns quants anys hivernant en una cova, acabeu de despertar del coma o sou un extraterrestre que acabeu d’arribar a la Terra, ben bé podríeu pensar que som a l’any 2015. Una espècie de Good Bye Lenin en versió inversa: aquí, quan el pacient es desperta, tot sembla que sigui igual però, a la pràctica, tot ha canviat.
Menys els lideratges. Les dues cares més visibles del procés tornen a ser oficialment els dos grans líders de l’independentisme. Al seu voltant, però, ja no hi ha l’efervescència del procés, sinó una Catalunya ressacosa i un panorama polític en hores baixes i molt més descafeïnat que la seva primera etapa.
Junqueras i el consens
L’any 2011, l’arribada de Junqueras a Esquerra va ser beneïda per tothom. El consens entorn la seva figura ha estat una anomalia a la convulsa història d’Esquerra. Una anomalia que s’ha allargat durant 13 anys en els quals Junqueras pràcticament no ha tingut ja no oposició, sinó ni tan sols discussió. Ara aquest consens s’ha trencat i té pràcticament la meitat de la militància que no li ha donat suport, molts d’ells disposats a fer-li una oposició activa dins el partit. Pot ser un infern o pot quedar reduït a una anècdota, tot dependrà de com se’n surti d’incorporar -o desactivar- aquesta discrepància. Si mirem enrere, quan Pedro Sánchez l’any 2017 va arribar a la presidència del PSOE, encara ho va fer amb menys suports. Set anys després, el seu lideratge és inqüestionable. Però tenia millors cartes: poder institucional i molts càrrecs de confiança per repartir.
Junqueras també es pot deixar temptar per aquests cants de sirena. De fet, algunes de les seves primeres decisions tindran a veure amb quin ha de ser el rol dels republicans en els tres principals espais de poder del país: Parlament, Congrés i Ajuntament de Barcelona. En tots tres són peça clau. Entrarà Esquerra al govern de Collboni a Barcelona? Donarà suport als pressupostos de Pedro Sánchez? Continuarà falcant el govern de Salvador Illa?
Fins ara, Junqueras ha pogut esquivar totes aquestes qüestions repetint com un mantra el seu lema de campanya: tot ho decidirà la militància. La fórmula li ha servit per amagar posicionaments que li podrien haver fet perdre suports. Ara, però, s’haurà de començar a mullar. Veurem com casa això amb la seva voluntat de ser un partit central on càpiga tothom. Allò que el politòleg alemany Otto Kirchheimer va batejar com a catch all party i que els votants catalans han traduït en 20 escons al Parlament.
Puigdemont i
les bones intencions
Esquerra vol semblar l’antiga Convergència i els hereus de l’antiga Convergència s’entesten a intentar no semblar Esquerra. És el principal repte de Puigdemont: estar associats amb els socialistes sense ser titllats d’estar associats amb els socialistes. O dit d’una altra manera, com vendre que la seva estratègia, tot i ser actualment la mateixa que la d’Esquerra -i que tant han criticat els últims anys- és millor que la d’Esquerra. I això només depèn d’una variable: els resultats. I aquí les bones paraules i intencions de les reunions a Ginebra topen amb la cruesa de la realitat quan arriben a Madrid: l’amnistia continua encallada pendent del Constitucional, el català encara no és oficial a Europa i en les competències en immigració, que havien d’estar traspassades de manera integral abans d’acabar l’any, el més calent continua a l’aigüera.
Ara, si Pedro Sánchez vol pressupostos i Puigdemont no vol ser allò que fa anys que critica, caldrà alguna cosa més que bones intencions.
