El vi fa sang, i l’aigua fa fang, diu la saviesa popular quan vol lloar les virtuts del vi per davant de les de l’aigua. És clar per aconseguir que el vi faci sang, ha de ploure, necessita de l’aigua per que fruit i planta no s’estressin hídricament parlant i que le raïm evolucioni en condicions.
Cap de setmana llarg, amb 1 de maig inclòs perquè la Fira de Falset hagi pogut celebrar la 28ena edició, amb els vins de la DOQ Priorat i els del Montsant i que el Sant Jordi de Montblanc hagi tingut també a la plaça de santa Maria de Montblanc espai per la gran festa del vi de la DO Conca de Barberà, i el festival Cruïlla iniciava un festival Ressons al Penedès vinculant vi, cava, cellers i música (encara que alguns dels concerts previstos el dissabte es van haver de suspendre, Roger Mas es va quedar a mitges i Els Pets sense poder tocar a les caves Vallformosa).
La pluja va ser més benigna amb el públic del segon concert de Bruce Springsteen, encara que el va regar a base de bé abans de començar.
Parlant de regar i de vins, del famós àpat a l’Amar, el restaurant de l’Hotel Palace, on van sopar Springsteen, Spielberg, Obama i les respectives parelles, menjar a banda, el vi que van beure, al menú de Rafa Zafra, no va ser cap dels bons vins catalans que surt de les zones que ara comentava, sinó de La Rioja. Tot un Sierra Cantabria blanc, un dels cent millors cellers del món, segons deia l’any passat, la revista Wine and Spirits.
Una casa amb solera, de cinc generacions, actiu des del 1870 a la finca de la família Eguren a San Vicente de la Sonsierra. Del que van beure els il·lustres visitants americans del cap de setmana a Montserrat, allí sense el Boss, no en tenim el detall. Després de ser rebuts pel pare Abat Manel Gasch, i pel prior Bernat Juliol, van pujar al cambril per adonar la Mare de Déu. Eren quatre Barack i Michelle Obama, i Steven Spilberg i Kate Capshaw. I per dinar al restaurant de l’Abat Cisneros,al menú tenen com a opció els vins de les DO catalanes.
Entenent que Déu ja té prou feina, com haver de fer ploure segons on se li demani
Totes les finestres d’oportunitat de ser coneguts al món s’han d’aprofitar, i quan comensals d’aquest ressò internacional, s’asseuen a taula, ja se sap que tot agafa una projecció incalculable. Tampoc sabem del tot si davant de la Moreneta, a banda d’interessar-se pel seu color de pell, li van pregar que es capgiri aquesta situació de sequera, que pateixin tant els vins catalans, com els de La Rioja, com els de Califòrnia, d’on sempre ens arriben més imatges d’incendis devastadors, que no pas de collites generoses.
Si ho van fer, se sumaran a les peticions que arriben al monestir per part de ciutadans de tota mena i condició, com ja va fer durant la sequera que va afectar el tripartit el 2008, el conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar. És clar que ens embrancaríem sí cal fer aquests precs, entenent que Déu ja té prou feina, com haver de fer ploure segons on se li demani.
Mentre el diví es manté al seu àmbit, aquí a la terra la cerca d’aigua que implora la pluja és clar, i que amb aquests tres dies de pluja, no en fa prou, es tradueix en batalla política. Aquesta setmana Junts X Catalunya presenta una proposició de llei, que compten que signifiqui un punt d’infexió.
Veurem com va, de moment, un escenari electoral de municipals i d’espanyoles a començament de desembre és massa llépol com per abonar massa consensos. I per això la cimera de l’aigua que es va fer a Palau, només va servir perquè PSC i Junts li recordessin al president Aragonès que governa en minoria.
La gran qüestió, és que si aquests anys s’ha fet prou, si amb la dessaladora d’El Prat el govern ha fet prou per captar aigua dels rius, o si l’agonia dels embassaments es trasllada a cada casa.
De moment les tancades d’aixeta havien sigut temporals i restringides, ara però, amb el tancament del canal d’Urgell, i el crit d’alerta dels arrossaires del Delta, ja es veu que necessitàvem que hagués plogut sobretot en aquestes àrees que no pas a Barcelona. Però els núvols van com van.
Una altra cosa és la planificació dels governs, la previsió de infraestructures en condicions que evitin pèrdues d’aigua, i saber d’on la traurem si no plou molt més encara. Dies enrere entrevistant el savi Jeremy Rifquin, un dels economistes més influents del món, ja parlava d’aquest nou internet de l’energia, que també serà de l’aigua, i que sabrà com emmagatzemar-la, sense arribar a situacions d’agonia com l’actual. Haurem de confiar en aquesta nova era d’intel·liència artificial, de quina manera ens salva del drama de present i acabem tenint, aigua, fang, vi i sang.
