Vaig estudiar a una escola Primària Unitària on el meu mestre es deia Joaquín; ell ens ensenyava obligatòriament en castellà i feina anar sovint frases lapidàries, com per exemple quan l’intentàvem enganyar que ens etzibava: «La mentida paga». A mi als meus companys, el que deia ens feia por perquè no sabíem el que volia dir ben bé la paraula pagar. Si ara visqués, s’adonaria que aquesta frase no té massa sentit. Sense anar més lluny, aquesta setmana ho hem comprovat en veure com dues dirigents polítiques del PP negaven en seu parlamentària qualsevol fet que les vinculés a l’operació Catalunya.
Casualment, l’endemà, el programa del Jordi Basté emetia fragments de la llarga conversa que Maria Dolores de Cospedal havia mantingut l’any 2014 amb el policia corrupte Villarejo; l’escolta de les seves paraules posava en evidència que ella ho sabia tot sobre l’esmentada operació i també sobre la ‘trama Kitchen’; un fet que per cert l’expresident del Govern Mariano Rajoy l’exministre Fernández Díaz ho havien negat tres setmanes abans. En conclusió: tots van mentir en seu parlamentària i se’n van anar cap a casa; ara amb l’aparició de les cintes, els diputats de diferents formacions polítiques han demanat que com a mínim l’ex secretària general del PP torni a la Comissió per reconèixer la mentida.
Dijous passat a la mateixa cadena, tot escoltant els àudios, una tertuliana posava en dubte la veracitat de la conversa enregistrada; parlava d’una possible manipulació i ho feia sabent que el responsable d’elaborar la informació ja havia demanat a un tècnic informàtic, després de fer una pericial, si existia aquesta possibilitat i aquest li havia dit que no; però l’intent de descrèdit va seguir i va arribar a tal punt que la directora del Diari, Natàlia Rodríguez, present a la taula, va haver de sortir en defensa del treball periodístic rigorós com el que semblava que s’havia fet en aquest cas.
Vivim temps confusos; els ciutadans estem sotmesos a una allau d’informacions de les quals cada cop ens resulta més difícil saber la veracitat. Alguns polítics i també certs personatges públics, no tenen gens ni mica de recança en negar fets que han succeït per molt comprovats que estiguin.
El que acaba succeint doncs és que es menteix amb total impunitat i a base de frases fetes destinades a negar-ho tot; d’això se’n diu eufemísticament, construir un relat alternatiu, un enfocament dialèctic destinat, en primer lloc, al consum dels seus partidaris, però també al d’una part del públic que gaudeix de tanta bona fe, que mai pot arribar a sospitar que se’l pugui enganyar d’aquesta manera.
Està vist doncs que la mentida no paga; avui dia el meu mestre no tindria raó. La manca de veritat s’ha instal·lat en la vida pública de la nostra societat; ens expliquen històries que no són certes amb l’esperança que ens les empassem com si res, la qual cosa dissortadament succeeix en la major part de les vegades.
Així les coses, la desconfiança sobre allò que es diu a la vida pública s’ha instal·lat a la nostra societat i el descrèdit dels seus protagonistes s’ha generalitzat. Hem arribat a un punt en què molts ciutadans ja no es creuen res, sobretot perquè són incapaços de distingir entre allò que és vertader del que és fals. S’hauria de canviar aquest estat de coses perquè no és acceptable que la societat actual visqui entre el dubte i el desconcert per molt que això sigui el que semblen voler els poders econòmics, polítics i judicials.
«No hi ha res a fer»
Parlo amb moltes persones sobre aquesta situació i la majoria comenten amb resignació el que ja passa a ser una frase molt repetida: «No hi ha res a fer»; però modestament crec que si l’acceptació o el que és pitjor, la justificació de la mentida política, es consolida, com a societat haurem fet una reculada de tanta magnitud que l’honestedat deixarà de ser un valor públic i als mentiders no els passarà res.
Sincerament, no m’agradaria deixar per herència a les generacions que segueixen aquesta degradació d’un valor democràtic essencial: el de dir sempre la veritat als ciutadans.
Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.
