Una bona part de la meva vida acadèmica i professional té com a paisatge físic de referència l’AP7, una autopista de la que ara es parla molt des que va deixar de ser una via de peatge. Vaig fer la carrera de periodisme a la UAB anant i venint de Reus passant per Tarragona a recollir al meu company Tomàs Carot dos dies a la setmana durant el curs escolar; ell i jo vam ser els únics del grup inicial que aguantàrem els cinc cursos que durava la carrera, per això quan finalment recollirem el resguard del títol i ens acomiadàvem de les aules de Bellatera, jo no podia ni imaginar que uns mesos més tard em vindrien a buscar per a fer classes de ràdio i començaria una vida universitària que encara dura a dia d’avui , i que sempre ha anat paral·lela a la periodística. Però la meva relació amb la carretera no acabaria aquí, ja uns anys més tard vaig fer cap a Barcelona també per anar a treballar primer a REBSA i més tard a la SER.
S’ha convertit en un problema que condiciona la nostra vida econòmica i social
He començat parlant de mi a fi que els lectors entenguin que el que diré ara té relació directa amb l’experiència adquirida circulant des de l‘any 1977 fins ara viatjant per aquesta via. Porto doncs a l’esquena molts kilòmetres, el patiment de moltes cues habituals i d’altres insospitades, també l’angoixa per algunes revetlles de Sant Joan en las que no arribava a casa, per les aturades incomprensibles i d’altres experiències negatives. Han estat tant anys en que he vist moltes coses com ara les escultures gegantines de les àrees, la creació de la B30, l’ampliació del tercer carril per trams, els controls continuats de seguretat en les èpoques negres dels atemptats terroristes, etc...
Desprès de tot el que he viscut en aquesta AP7 res m’hauria de sorprendre, però no és així ja que ara estem en plena tempesta perfecta generada per tres factors: la gratuïtat de l’autopista, la no existència del corredor del Mediterrani , el fet que el transport de mercaderies per tren no arribi ni al 3’6% del total i per a reblar el clau, Rodalies que havia de ser l’alternativa per a treure el cotxe de les carreteres, ara funciona més malament que mai.
El resultat de tota aquesta confluència negativa és que aquesta autopista , vital no solament per a Catalunya sinó també per als veïns del Sud, s’ha convertit en un problema que condiciona la nostra vida econòmica i social, que es pot complicar més d’aquí a dos mesos, quan s’inicii la temporada turística i s’arribi a col·lapsar el país. Les dades són clares: del límit amb Castelló fins a la frontera francesa circulen cada dia 22.256 camions; no conec dades en cap altre trajecte europeu que indiquin tanta concentració, però el que és més greu encara és que, segons el Servei Català de Trànsit, aquests vehicles pesants provoquen el 40 per cent dels accidents amb víctimes a casa nostra.
Els governants tenen molta feina si no volen que la situació acabi per explotar
Quan es feien pagar per anar per l’AP7 el primer que ens deien és que pagàvem seguretat, i era cert, ja que el ferm dels vials estava sempre en bon estat gràcies al manteniment regulat que es feia; però ara això ha canviat, intentin lectors anar pel carril de la dreta, si troben un forat entre camions, observaran que el pes dels macrovehicles que hi circulen, doblega l’asfalt i el fa sinuós; per altra banda, quan s’intenta anar pel del mig, cal vigilar molt ja que la majoria dels avançaments dels vehicles pesants es fan sense posar l’intermitent i, com sigui que molts comencen la maniobra mig kilòmetre abans, en la pràctica l’únic carril que poden utilitzar els automòbils és el de l’esquerra, rectifico, també cal fer-ho amb cura ja que he vist darrerament que hi ha autobusos que surten de la dues fileres ocupades i també van per aquesta per avençar .
I tot això no passa solament a les hores punta, passa quasi tot el dia. Tenim un problema seriós i això vol dir que els nostres governants també tenen molta feina sinó volen que la situació acabi per explotar: cal fer pagar als camions, com ja succeeix a la majoria dels països, també s’han de posar a promoure el transport ferroviari de mercaderies, acabar amb els problemes de Rodalies i finalment fer realitat d’una vegada el corredor del Mediterrani. Altrament, el col·lapse total està cada dia més a prop.
