He llegit i escoltat sovint una expressió que han utilitzat i encara utilitza , molta gent del món del periodisme; bàsicament, la diuen quan un professional ha de valorar si cal o no informar i com, d’un determinat fet i ha de prendre una decisió definitiva; habitualment més d’un recorre a un consell que és conegut per una bona part de la professió: «En cas de dubte, fes periodisme».
Molts companys del gremi radiofònic amb els qui he treballat atorguen la paternitat d’aquestes paraules al gadità Augusto Delkader, periodista que va ser cap meu durant molts anys, primer com a responsable d’informatius de la SER, desprès com a Director General, Conseller Delegat i finalment com a President de la companyia; però recordo que una vegada ell em va dir que no era realment el pare de l’esmentada expressió, sinó que la va recollir del primer Director que va tenir quan treballava al Diario de Cádiz.
Fer periodisme avui és doncs donar eines a la gent per a que puguin interpretar el món
No em negaran que la cita queda bonica, però immediatament planteja una pregunta: que significa fer periodisme? La resposta no és unànime , hi ha moltes variables i molts matisos a tenir en compte. Fa poc llegia unes declaracions de Jerôme Fenoglio, director del diari francès Le Monde, en les que deia que per a ell fer periodisme era explicar el que passava amb les màximes dades possibles i d’una manera jerarquitzada, és a dir, situant per ordre allò que era més important del que no ho era en cada edició del diari. Es deduïa de les seves paraules que el que distingeix els mitjans solvents convencionals d’una publicació de flux de les que pul·lulen en el món digital, és la voluntat dels primers d’explicar les coses el millor possible, fent-ho d’una manera ordenada i contrastada.
Fer periodisme avui és doncs donar eines a la gent , lectors, oïdors i televidents ,per a que puguin interpretar el món en el que viuen, des del més llunyà al que els és més proper; per a explicar aquesta concepció, Fenoglio utilitza una expressió sorgida de la filosofia de la Il·lustració útil per a descriure el paper que els mitjans han de desenvolupar: ser útils per a ‘l’Honnête home’, és a dir , per a tots aquells que volen accedir al coneixement, posseir el màxim possible de fonts d’informació i crear-se la seva pròpia opinió sobre les coses.
Quan un periodista s’acosta als qui manen, perd distància de la realitat social
En moments com els actuals, el director de Le Monde defensa un periodisme independent sobretot del poder polític i cita el cas del fundador del seu diari, Hubert Beuve-Mary que es va reunir solament dos vegades amb el Rei Republicà de France, el general Charles De Gaulle; ell mateix confessava que no ha tingut cap trobada personal amb Macron i que no creu que li faci cap falta. Això és inimaginable a casa nostra on tenim periodistes que entren i surten dels despatxos del poder i de la política, que tenen complicitats personals amb dirigents i que ni públicament, mantenen cap mena de distància de seguretat amb ells.
És difícil fer la feina de periodista aplicant l’estratègia Fenoglio , s’han perdut tant les distàncies, s’ha barrejat tot de tal manera que resulta complicat que una certa part de l’opinió pública no classifiqui els professionals i els situi a una banda o l’altra d’un espai polític determinat.
Quan un periodista s’acosta sistemàticament als qui manen, perd distància de la realitat social, de la gent normal i dissortadament també dels fets i dels problemes del seu entorn. El nostre gremi en l’actualitat està sotmès a un allau d’informació institucional, pública i privada, que no es capaç de digerir i que li acaba condicionant la mirada lliure que ha de tenir sobre les coses que passen. Sostreure’s a aquesta pressió no és fàcil, per això el Director de Le Monde creu que els mitjans que ofereixen informació amb el màxim de dades, contrastada i jerarquitzada sobreviurà al sunami de les xarxes.
«Fer periodisme» d’acord amb el que suposem que vol dir l’expressió ha estat, és i serà el gran repte dels professionals del gremi de la comunicació.