Diumenge vaig veure l’homenatge a Miguel Ángel Blanco per televisió. Era la meva manera de sumar-me vint-i-cinc anys després a l’homenatge en la memòria del jove regidor del PP executat pels etarres després d’un compte enrere de 48 hores que va canviar la història d’Espanya.
Aquell 13 de juliol de l’any 1997 ETA va perdre les poques simpaties que encara podia tenir fora de la banda i dels cercles abertzales més radicals i, més important encara, la ciutadania perdia la por –particularment al País Basc– a enfrontar-se obertament als terroristes. La imatge més icònica d’aquells dies és la dels agents de l’Ertzaintza traient-se els passamuntanyes que fins aquell moment sempre havien portat per amagar-se i no facilitar la feina de qui pogués assenyalar-los com un objectiu dels terroristes.
El mateix diumenge vaig parlar amb Núria Pérez, directora d’aquest diari, perquè m’ajudés a recuperar un article que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines amb motiu d’aquell vil assassinat de ja fa cinc lustres. El text es titulava «Benvolgut Miguel Ángel» i estava escrit des del dolor i la ràbia. Reprodueixo el final perquè crec que és el viatge mental que tota la societat va fer durant aquells dies: «No hi ha cap idea per la qual sigui necessari matar, però n’hi ha algunes per les que sí paga la pena morir. El teu martiri, la teva execució, les dues bales que t’han foradat el clatell t’han privat del somriure i de la vida, però ens han ensenyat als altres, als que encara respirem i caminem, que som tots els qui tenim un problema i que som tots els qui l’hem de resoldre. I el primer pas és dir-los fills de puta als qui disparen trets i paraules de mort i violència».
Faltaven quinze anys encara perquè ETA comptabilitzés el seu darrer assassinat. Però la resposta ciutadana a l’execució de Blanco dibuixava una línia que condemnava el terrorisme basc a la seva desaparició. La ciutadania es rebel·lava definitivament i donava poders al govern de l’Estat perquè s’atrevís a experimentar vies de lluita antiterrorista que fins llavors no s’havien abordat i que van resultar molt eficaces, com la pressió màxima sobre les seves vies de finançament i proselitisme.
Parlem del passat però no hauríem de perdre de vista el present. Les batusses actuals entre partits, accentuades ara pel suport de Bildu a la llei de memòria històrica que prepara el govern de Pedro Sánchez, demostren que les ferides que van deixar el terrorisme i la lluita antiterrorista no estan tancades i encara trigaran molt de temps a estar-ho, si és que mai cicatritzen del tot.
Però no hauríem de dramatitzar més del compte. Qualsevol escenari de reconciliació, després d’un conflicte sagnant amb visions tan contraposades entre els seus protagonistes, deixa una llarga llista de damnificats que, de manera totalment comprensible, tendeixen a interpretar qualsevol aproximació entre les parts com una traïció a la seva memòria. I lamentablement, però també de manera inevitable, sempre hi haurà partits polítics interessats a engreixar aquesta narrativa de divisió i confrontació per treure’n –o intentar-ho– profit electoral. No s’ha de caure en aquesta trampa fent-ne el caldo gros. Cal deixar passar més temps encara i no dramatitzar més del compte sobre el present.
Perquè el millor homenatge a Miguel Ángel Blanco no va ser el de diumenge. El millor homenatge al seu martiri polític és ser conscient que la seva mort no va ser gratuïta, que el seu compromís polític pel qual van assassinar-lo va resultar vencedor enfront dels criminals, que la notícia de la seva agonia amb dos trets al cap va accelerar el procés històric que acabaria definitivament amb els assassins.
Miguel Ángel Blanco, un simple regidor de poble, va canviar la història d’Espanya i la de tots nosaltres. Recordar-ho és l’homenatge que mereix el seu sacrifici. L’esperit d’Ermua no era una finalitat en si mateix, tenia un objectiu que es va assolir. La resta, tot i que rellevant, només són notes a peu de pàgina de la història.
Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.