Aquesta setmana el president de la Patronal catalana Foment ha qualificat de «presa de pèl» un problema endèmic que pateix Catalunya: la manca de realització de les inversions previstes tant per l’Estat com per la Generalitat; segons els seus càlculs, des de 2009, s’han deixat d’invertir 42.486 M€, de manera que, de mitjana el percentatge de la despesa en inversions sobre el total del PIB no arriba a l’1% quan a Europa està en el 2,2%.
Qui en rep les conseqüències? Doncs per exemple, la mobilitat per ferrocarril, la inter connectivitat entre diferents parts del país, la comunicació internacional, el transport ferroviari de mercaderies que trauria camions de les carreteres i autopistes, però també les inversions hídriques que ens són necessàries per a combatre la sequera i per últim, la inversió per augmentar les energies alternatives, element transformador de la nostra economia.
I com van dir fa poc a Barcelona els directors de diferents centres tecnològics punters del país, no és la manca d’estratègia el que ens falla, ni els diners –propi ni el d’Europa–, el drama és la incapacitat d’executar els projectes quan toca. Segons una base de dades anomenada Doing Bussines elaborada pel Banc Mundial, Catalunya es troba en la dissetena posició sobre un total de 19 CCAA pel que fa a la capacitat administrativa d’iniciar activitats industrials; a casa nostra fan falta 118 dies per obtenir un permís, mentre que a Castella i Lleó només en calen 62. A aquesta problemàtica s’hi afegeixen criteris ambientals i paisatgístics molt més estrictes que a d’altres comunitats. Sorprèn, per exemple, el baixíssim nombre de magatzems automatitzats: aquesta tipologia de magatzems requereix una altura elevada –en molts casos entorn dels 30 metres– però resulta impossible obtenir una llicència d’edificació per aquesta alçada a gran part del territori català degut a les normatives obsoletes en vigor.
No tota la culpa la té Madrid doncs. A Catalunya segons els experts hi ha sis nivells administratius cadascun d’ells amb la seva parcel·la de poder i dotat de tota mena de normatives, amb les quals els excelsos tècnics i alts funcionaris s’encarreguen de complicar d’allò més els projectes que han d’executar.
La burocratització sobrepassa la capacitat de decisió dels nostres governants; fa temps que han renunciat a lluitar contra ella; ni saben ni volen treure l’entrellat de la teranyina normativa i reglamentària que només dominen els funcionaris de ‘los Cuerpos’ i que gràcies a això resten empoderats, sense que ningú els pugui cridar a l’ordre. En les èpoques de la Transició, per a tirar endavant un projecte calia ser amic d’un polític, ara necessites també l’ajuda d’un tècnic de qualsevol Administració amb la que tractis, d’aquesta manera diuen alguns que s’aconsegueix canviar el lloc que ocupa la teva demanda a la pila d’expedients.
Conec un exalcalde que fa anys era torpedinat sistemàticament per l’interventor de l’Ajuntament; tant en privat com en públic l’amenaçava contínuament amb la frase: «Hago la salvedad...» o «Hago el apercebimiento...»; un dia el polític es va cansar i li va respondre: «Faci menys ‘salvedades’ i treballi una mica més per a solucionar els problemes d’aquest poble!». L’alcalde fa anys que no hi és, però el ‘probo funcionario del Cuerpo’ encara va acumulant triennis pels Ajuntaments del país.
En conclusió, la manca d’inversions de tota mena es pot deure a dues raons fonamentals: o bé a la manca de voluntat del govern que les decideix, o bé a l’extrema complicació de lleis, normatives i reglaments a aplicar, les quals acompanyades de la ineficient burocràcia funcionarial, constitueixen una tempesta perfecta.
Avui en dia, un alcalde per exemple, té clar que si no posa en marxa un projecte, per petit que sigui, al començar el segon any del seu mandat, no el veurà acabat o en toc cas no l’inaugurarà, ho farà el que vingui al darrere com estem veient ara el que passa a molts Ajuntaments del país. Com va dir l’escriptor Honoré de Balzac: la burocràcia és una gran màquina, manegada per pigmeus. I així van les coses o més popularment: «D’això plora la criatura».
Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.