Seguim amb delit els capítols del nou serial centrat en les peripècies de Rubiales al capdavant de la Federació Espanyola del Futbol. Un figura, l’home. Segons ell, víctima triada per una conxorxa planetària alineada amb l’única intenció de fer-li la guitza.
Ja veníem històricament avisats que en els despatxos de la RFEF i els seus múltiples tentacles no hi ha un pam de net, però esperàvem que, tard o aviat, algú amb poder polític fos capaç d’acabar amb aquesta mena d’impunitat eternitzada en els directius de futbol.
Fa anys i panys que la Federació queda en mans d’uns senyors que procedeixen a repartir-se part del pastís generat per la potència d’aquest fenomen social conegut com a futbol. Viuen tant al seu aire que ni tan sols han precisat una rentada de cara, una operació de maquillatge per guardar les formes i saltar des dels tics dictatorials a una pràctica democràtica.
No se n’amaguen gaire; si perden la mesura, surt l’estat a tapar els seus dèficits i excessos
No els hi cal. Cada president fa millor l’anterior, converteix en mal menor als seus predecessors i aquí, com a tot arreu en aquesta peculiar Espanya, mai no passa res, mai se’ls hi demana responsabilitats ni han de retre comptes pels seus actes. Maneguen a plena voluntat.
Des de la nit dels temps, la Federació és un ens que paga favors i alimenta un sistema clientelar on triomfa la fidelitat al poderós de torn. No se n’amaguen gaire, a més, perquè si perden la mesura, surt l’estat a tapar els seus dèficits i excessos, tal com ha passat un parell de cops en el decurs de les últimes dècades.
No interessa exigir una gestió decent, n’hi ha prou amb que les malifetes no es notin gaire. I així, tornen a repetir el mateix modus operandi amb total impunitat, amb la certesa que mai acabaran a la presó.
Ara, el tal Rubiales s’ha apuntat al fenomen habitual que fa passar el botxí per víctima, al perpetrador de delictes en pobre desgraciat que pateix enveges alienes. Tornem-hi, el cas és que els pecadors passin per justos, que sempre trobaran còmplices d’interessos.
Per si no en vam tenir prou amb la vergonya del Mundial femení, tots els ets i uts previs i la calamitat d’un comportament inacceptable, ara van sortint, a poc a poc, casos i coses que confirmen la caiguda en desgràcia del personatge.
L’home encara va pels platós proclamant la seva innocència, pas previ a quedar fora de combat quan es provi la corrupció, que sempre va bé sacrificar algú que pagui pels excessos col·lectius i recordi a la resta de la mateixa corda que les pràctiques mafioses requereixen prudència i no sortir de l’anonimat.
Tolerar aquests dirigents del futbol ho diu tot sobre la qualitat democràtica d’un país
Si qualsevol aficionat a la pilota repassés en quines mans ha estat el futbol, en qui ha gestionat la seva passió, canviaria d’esport per decència. La relació d’impresentables frega l’infinit i no hi ha pas cap esperança de correcció.
Prou sabem que en aquest Estat es premia la picaresca, la murrieria, saltar-se normes a voluntat i fer el que convingui a cadascú sense gens de respecte ni submissió a una correcta gestió del càrrec.
A sobre, hi ha tendència a què ens prenguin per rucs, com quan el mateix Rubiales justificava l’aventura de portar la Supercopa a l’Aràbia Saudita dient que així col·laborava en la millora de condicions de la dona en un país tan vergonyosament masclista i dictatorial com aquell.
Potser hauríem agraït un atac de sinceritat que confessés el nou destí de la competició a causa de les comissions cobrades per aquest barrut i companyia.
Aviat hi haurà eleccions a la RFEF, però no ens mourem de lloc. Tots els candidats proclamen que obraran de manera recta i transparent, com si no coneguéssim el seu currículum anterior i la seva ambició d’ocupar el càrrec amb intencions tan fosques que queden clares.
El pitjor de tot, la incapacitat social de pressionar una regeneració que faci net amb aquesta eternitat de temps instal·lats en una praxi bruta, plena de corrupteles. Tolerar aquests dirigents del futbol ho diu tot sobre la discutible qualitat democràtica d’un país que mai exigeix bons comportaments i fa els ulls grossos, si és que no aplaudeix directament, a gent que no mereix cap suport vistos els seus actes.