Ho explico d’entrada. No parlaré del programa Està passant, de TV3, i del seu esquetx sobre la verge del Rocío. Segur que vostès, lectors, lectores, el coneixen i tenen formada la seva opinió. Davant l’humor, com davant tot a la vida, la mirada, la percepció dels fets, està condicionada per les nostres experiències vitals, per la nostra biografia.
Pel nostre pensament. Pels sentiments i les emocions. Ningú respon de la mateixa manera davant d’una notícia, i molt menys davant d’un relat humorístic, davant d’un gag.
Per tant, em limitaré a fer un viatje en el temps. A desembre de 2021, quan Movistar va decidir prescindir del programa Late Motive, de l’Andreu Buenafuente (Reus, 1965). En una entrevista de comiat, al diari El País (29/12/2021), Andreu Buenafuente argumentava que «vam fer un programa assossegat, cultural, contra la ira i contra la fúria» durant cinc anys, del 2016 al 2021. Per desgràcia, en aquells temps, la calma no va ser la regla general de la televisió a Espanya.
Buenafuente definia el seu programa com «l’autoretrat d’un optimista malgrat tot... D’una època complicadíssima... Amb capítols amb què calia bregar: la fúria social a Catalunya, la crisi identitària... Vam sortir, vam advocar pel diàleg... Després van venir la pandèmia i la nevada més gran del darrer mig segle... Vaig haver de quedar-me en un plató buit a Barcelona... Ha passat de tot».
En aquells cinc anys «va passar de tot», i Buenafuente ho va explicar amb intel·ligència. Va ser una illa de calma en un mar de crispació i paraules gruixudes.
L’assagista Antoni Gutiérrez-Rubí argumenta que, ara, l’acte de comunicar «és gestionar emocions, i aquí resideix el desafiament i les oportunitats perquè el nostre missatge no sigui merament un contingut efímer». Andreu Buenafuente perdura en el temps perquè, sota el filtre de l’humor, va ser una magnífica «gestió de les emocions». Dels sentiments. Aquesta és la clau.
Les emocions i els sentiments són el fil conductor a l’hora d’intentar explicar múltiples esdeveniments històrics dels darrers anys. Fets que han deixat profundes ferides entre les persones a qui, des del poder polític o des dels mitjans de comunicació, se les ha «fet sentir» excloses. Aquesta és la pesada motxilla que carreguen les societats que han estat sotmeses a processos emocionals molt intensos.
El desafiament és combatre l’ús pervers de les emocions amb recursos que en potenciïn els efectes positius, i evitin el dany que poden provocar si s’imposen a la racionalitat i serveixen de combustible per a la fractura social. Rafael Jorba, periodista i autor del llibre La mirada de l’altre. Manifest per l’alteritat (RBA, 2011), recorda que «tot acte de comunicació, personal o col·lectiu, representa un procés d’acostament a l’altre.
Un diàleg entre la identitat i l’alteritat, és a dir, la identitat de l’altre. Aquesta trobada pot ser fructífera, com a font d’enriquiment mutu, però també conflictiva, deformadora del rostre de l’altre (...)».
I, en cas de dubte, Jorba recorda a l’escriptor Albert Camus, que el 10 de desembre de 1957, després de rebre el Nobel de Literatura, va proclamar que l’intel·lectual «no ha de posar la seva ploma (i nosaltres afegiríem l’humor) al servei dels qui fan la història, sinó dels qui la pateixen».
Els processos polítics i socials basats a dividir els éssers humans entre ‘els nostres’ i ‘els altres’, a fracturar en lloc de cohesionar, a situar els sentiments per sobre de la racionalitat, deixen efectes. Per això, després d’aquestes experiències doloroses, sempre cal agafar el camí de l’empatia, de la mirada llarga i oberta. Tant aquí com a escala global. I l’humor, com va demostrar Andreu Buenafuente, pot ser un poderós instrument per a teixir vincles, no per destruir-los.
Durant cinc anys Buenafuente va fer «un programa contra la fúria». Això no el va salvar de l’acomiadament. Però aquí continua. Com un excel·lent exemple.