«Amb Picasso vaig viure els anys més bonics de la meva vida. Llavors sí que em sentia feliç. Però també llavors vaig perdre una part de la meva joventut i totes les meves il·lusions». Són paraules de Fernande Olivier i que es poden llegir a la part final de l’exposició temporal que li dedica el Museu Picasso de Barcelona fins al pròxim 6 d’octubre. El seu testimoni no només permet viatjar al moment en què el jove pintor comença a agafar volada a París, sinó també descobrir un personatge clau per a l’artista, amb una gran capacitat artística i intel·lectual i una de les escasses veus femenines de l’època.
Fernande Olivier (1881-1966) va ser la parella sentimental de Picasso des del 1905 fins al 1912, període en què van fer estades a Gósol (estiu del 1906), Horta de Sant Joan (1909) i Cadaqués (1910) per buscar la tranquil·litat lluny de París. És el moment en què el prometedor pintor instal·lat al barri de Montmartre va deixar enrere una joventut amb certa misèria per anar convertint-se en una figura reconeguda a partir de la irrupció del cubisme com a nou moviment artístic.
Una de les tesis de l’exposició és que la presència de Fernande té una influència decisiva en l’evolució estilística de Picasso a partir de l’època rosa. Un dels moments claus del canvi és a Gósol, on produeix més de tres-centes obres, en bona part inspirades en ella i que són un acostament a la natura. Una de les obres destacades de la mostra és ‘Nu sobre fons vermell’, on el cos de la seva companya marquen el nou camí més centrat en les formes.
També és a Horta de Sant Joan on la model juga un paper clau en la transformació artística de Picasso, amb la irrupció del cubisme. ‘Retrat de Fernande’ no podia faltar a l’exposició com a punt de partida del nou període. Ella mateixa reconeixerà anys després que va ser tornant de l’estada a la Terra Alta quan es consolidà la fórmula cubista com a nou llenguatge de Picasso.
La mostra recull diferents fotografies de l‘estiu de 1909 a Horta de Sant Joan, com dues fotografies del seu taller amb algunes de les obres que estava pintant, així com imatges amb vilatans. Mentre ell s’aboca completament a la pintura, ella es refugia en la lectura i, sobretot, en l’escriptura, explicant per carta a les seves amigues de París les situacions novel·lesques que viu a la localitat. En aquests escrits apareixen diferents personatges d’Horta, com l’alcalde, el metge i la seva dona, el farmacèutic, així com el sereno i el beneit del poble.
Una correspondència prou sucosa que va servir de base, juntament amb la memòria popular local, perquè l’escriptor i periodista Toni Orensanz escrivís el 2013 la divertida novel·la L’estiu de l’amor, en un intent completament lliure de reconstruir el moment. «Quan als anys 70 preguntaves a Horta per l’estada de Picasso, els que tenien records de l’època no parlaven del pintor, sinó d’ella. Va ser Fernande Olivier la que va causar sensació en aquell moment. Picasso és reivindicat després quan ja és un geni internacional», explica Orensanz per justificar l’origen del llibre.
«És la lluita entre la petita història d’una dona que ho havia trasbalsat tot i la gran història que explica les grandeses d’un artista», afegeix l’escriptor. Era la segona estada de Picasso a Horta després de la de 1898, quan el seu amic Manuel Pallarès l’havia convidat a casa seva per refer-se de l’escarlatina.
La trajectòria vital de Fernande Olivier és pròpia d’una novel·la. Fruit d’una relació no consentida, va ser afillada per una tieta que també va veure-la com una càrrega. Tot i un expedient acadèmic brillant, l’obliguen a casar-se a la força amb l’home que l’havia prèviament violat. Fuig de casa i el destí la porta ben aviat a Montmartre, on fa de model d’artistes i s’interessa també pel dibuix i la pintura.
Després de trencar amb Picasso es refugia de nou en l’escriptura i malviu la resta de la seva vida. El seu llibre Picasso et ses amis, editat l’any 1933, és considerat una obra de referència que retrata l’ambient del París de principis de segle XX.
