Va ser l’11 de setembre del 1924, ara fa cent anys. Antoni Gaudí va voler assistir a la missa en record dels màrtirs catalans de l’11 de setembre del 1714 a l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona. Des de feia temps, en aquesta data, la missa de l’església esmentada tenia un fort component patriòtic catalanista, cosa que Gaudí sabia i per aquest fet hi anava cada any.
En arribar a la porta de l’església, la policia li va barrar el pas. En preguntar-li el nom i la professió, ell contestà en català. Els policies s’ho van prendre com una ofensa i li van dir: «Teniendo una carrera, debe usted saber hablar en español». Ell respongué: «Bé ens hem entès fins ara, vostè parlant el seu i jo el meu. Podem seguir així».
Gaudí insistí en entrar, sempre parlant en català, fins que els policies s’empiparen i se l’endugueren detingut a la prefectura de policia. Quan els fets es van conèixer hi va haver una gran commoció. Algunes persones es van dirigir expressament fins a la prefectura, tot duent-li cistells de fruites que ell va repartir amb els altres presos.
Des de la Defensa Social, una entitat catòlica, i la Junta de la Sagrada Família, es van fer gestions per al seu alliberament. El deixaren anar imposant-li una multa de 50 pessetes. La multa la va pagar l’ecònom de la Mercè, ja que ell no duia mai ni un cèntim al damunt. Gaudí va demanar que així mateix paguessin la multa a un senyor andalús que també l’havien detingut per una nimietat.
L’anècdota va ser molt comentada per tot Barcelona. Però encara van caure més multes. El mateix mes, el dia 24, festa de la Mercè, mentre es resava el rosari a la processó, Gaudí, amb veu forta, el resava en català i va ser novament multat per fer-ho, sota l’acusació de fer un escàndol a la via pública.
Gaudí no era el geni místic a dalt d’un núvol que algú ha volgut pintar. Cada dia comprava i llegia La Veu de Catalunya. Era un home molt assabentat de tot el que passava.
Quatre anys abans, durant la festa dels Jocs Florals del 2 de maig del 1920, al final de l’acte, mentre s’hi cantaven Els Segadors, la policia va entrar al recinte de males maneres per aturar aquella efervescència de catalanitat. Gaudí, que era a prop de la porta, va rebre uns quants cops de porra mentre pegava i insultava la policia tot tractant-los de porcs i de miserables. Sort de dos capellans que l’acompanyaven: el van estirar tot enduent-se’l de la brega.
Gaudí té clarament un pensament conservador, però d’una radicalitat catalanista com poc veurem avui dia. Ell no va escriure cap reflexió política, però sí que van recollir les seves paraules els que sempre estaven amb ell: Joan Bergós, autor de la seva primera biografia; son germà, l’advocat Antoni Bergós, que en recull a les seves Memòries; l’arquitecte vallenc i gran amic, Cèsar Martinell, també apunta algun pensament del mestre en el seu Gaudí, i la Sagrada Família, explicada per ell mateix.
Arran de l’efemèride, n’hem fet un petit recull perquè tothom conegui el tarannà polític d’un home que té obres visitades per milers de persones de tot el món, desconeixent, ben segur, que tot allò que fotografien ho va fer algú que s’assemblava més a un independentista irlandès de l’època que no pas un artista il·luminat.
Deia Gaudí, segons els seus amics, sense manies i repartint per tothom:
«Els republicans, quan sou a l’oposició, quedeu bé, perquè només us cal cridar. Però quan governeu només feu que disbarats i contradir contínuament les vostres teories».
«El comunisme només es dóna en les decadències; així va passar a Grècia, on hi fracassà estrepitosament segons testimoni d’Aristòfanes quan fa mofa de la sopa negra comunal que servien als ciutadans».
«Al Mediterrani hi creix l’enveja i, possiblement, on ho fa amb una més gran ufanor és a Catalunya, motiu pel qual ens costarà molt, moltíssim, tirar endavant».
Finalment, a l’editor i escriptor de la Lliga, Joaquim Cases-Carbó, Gaudí li confessà un dia: «Amb els castellans, no ens hi entendrem mai». Tot un anatema en els nostres dies.
