Oriol Junqueras, el líder que va patir la condemna més gran pels fets del Procés i va passar mil tres-cents dies a la presó, va abandonar la manifestació independentista contra la cimera hispanofrancesa acompanyat de crits de «traïdor» i «botifler», a la vegada que li recordaven que «el nostre president és Puigdemont». Eren pocs, però el fet es va convertir en el ‘momentum’ de la protesta. I va espatllar la imatge d’unitat que buscaven els convocants.
Cinc dies després, les periodistes van omplir la sala d’actes del Parlament per denunciar el ciberassetjament que pateixen. Una forma de violència que, deien en un manifest, «busca fomentar la por i la inseguretat perquè s’acabi imposant l’autocensura. Busca silenciar les periodistes. I pretendre-ho és tant com atemptar contra la llibertat de premsa i la funció democràtica que duu a terme, i, en conseqüència, un atac contra el dret a la informació, pilars fonamentals per a una ciutadania amb capacitat crítica per prendre les seves pròpies decisions».
Què tenen a veure els dos fets? Què els vincula? L’odi, convertit en un instrument polític, de poder. És un mal crònic, però a Catalunya en vam tenir dues expressions molt evidents, i amb només cinc dies de diferència. Són els últims episodis d’una llarga història.
Podríem dir que, en democràcia, l’acte fundacional a Catalunya es va viure a les portes del Parlament el 30 d’abril del 1984, mentre se celebrava la solemne sessió d’investidura de Jordi Pujol per al seu segon mandat. A l’entrada i sortida de la cambra, els polítics no nacionalistes van ser escridassats. La crònica del dia narrava que l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va haver de suportar forts xiulets i insults de «traïdor» i «botifler». El dirigent socialista Raimon Obiols i la resta de diputats socialistes van patir la mateixa sort. I la protecció dels mossos va evitar mals majors. De rerefons, la crisi de Banca Catalana.
L’altre gran moment va transcorre entre el 26 i el 27 d’octubre del 2017. Carles Puigdemont, el president de la Generalitat, té molts dubtes i finalment opta per no convocar els comicis i declara la independència (DUI) l’endemà. Representants de tots els estaments (empresarials, religiosos, socials, culturals) imploraven les eleccions. Però les xarxes i una manifestació d’estudiants a la plaça de Sant Jaume li feien arribar un missatge nítid: si convocava seria considerat un «traïdor».
Gabriel Rufián (ERC) va llançar un missatge citant les 155 monedes de plata, evocant les 30 monedes que Judes va rebre per entregar Jesucrist als romans. Antonio Baños (CUP) va col·locar al seu compte de Twitter la imatge del president de cap per avall. Puigdemont confessava als seus íntims que, «si convoco, ja no podré tornar a passejar pels carrers de Girona». Els catalans no independentistes van viure aquelles hores amb angoixa. Els independentistes, amb una barreja agredolça perquè volien la DUI, però la majoria era conscient que era impossible. Tots coneixem quina va ser la decisió, i les seves conseqüències.
I tornem al 19 de gener. Els qui van acusar Junqueras de «traïdor» eren pocs, però amb una gran capacitat de convertir el seu odi en un instrument polític al servei de qui el promou. De la mateixa manera que els que practiquen el ciberassetjament contra les periodistes són una minoria. Uns trols. Podríem pensar que són uns personatges que expressen les seves frustracions a les xarxes. Que són una anècdota, i no una categoria. Doncs no, constitueixen una greu amenaça, no només contra les seves víctimes directes, sinó contra la democràcia. Perquè tenen una finalitat política. Uns i altres. Els que insulten un líder a crits al carrer, i els que ho fan a les xarxes. Els uneix, dèiem, l’odi. I, potser, també qui mou els fils, d’uns i altres.
Enfront de la difusió de l’odi, no hi ha cap neutralitat possible. Ni silencis. Perquè el que està en joc és la mateixa essència de la democràcia, el sistema que va néixer perquè la fraternitat, el bé comú, fos el motor de la política. I no l’odi. Aquesta és la decisiva batalla que hem de lliurar.
