Fa deu anys parlàvem de la ‘nova política’ enfront de ‘la vella política’. De noves formes d’activisme i mobilització davant dels partits convencionals. Un dels exemples més clars era l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), plataforma creada l’any 2011 per impulsar la independència. Ha estat un procés en tres actes.
Acte I
El substrat del moviment independentista era un malestar persistent i profund a Catalunya, que cristal·litza a la manifestació de la Diada del 2012, convocada per l’ANC i Òmnium Cultural. A primera vista es podria interpretar com una victòria de la ‘societat civil’ sobre el poder polític, però no és exactament així.
La periodista Lola Garcia explica al seu llibre El Naufragi que el suport governamental a la manifestació del 2012 «no era només en un sentit anímic, com deia el seu president, Artur Mas, sinó en un altre aspecte força més efectiu: el mediàtic. Els directius de la Corporació de mitjans públics van ser cridats al palau de la Generalitat per rebre instruccions: cal ajudar a escalfar la manifestació al màxim, aconseguir que sigui la més massiva possible».
Artur Mas i Oriol Junqueras criticant ara a la ANC. Han passat només deu anys, però semblen una eternitat
L’operació funciona. Cala l’imaginari col·lectiu que les retallades que Artur Mas havia executat (amb la complicitat del Partit Popular) són culpa de l’ofec de Madrid. L’ANC es consagra com un actor polític que actua de manera coordinada amb els partits independentistes. Primer, l’Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras la utilitza per forçar el gir sobiranista dels hereus de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Després, és Artur Mas qui els hi torna el cop i aconsegueix que l’ANC forci a Esquerra a anar plegats a les eleccions del 2015 (Junts pel Sí).
Acte II
Els dos mons, l’emergent (ANC) i el convencional (partits polítics), es troben i interactuen per impulsar la gran onada emocional que ha estat el Procés. Amb una forta complicitat mediàtica, presenten el camí cap a la independència com una travessia no només possible, sinó indolora, sense sacrificis, sense renúncies, com un projecte il·lusionant, ple de bons desitjos. És ‘la revolució dels somriures’.
El Procés està plegat d’eslògans que fan fortuna i que connecten amb els sentiments de les persones que abracen la causa independentista. Recorden? «Tenim pressa»; «hem de ser molts»; «ho tenim a tocar», «ho tornarem a fer». Amb l’activisme i la propaganda, l’independentisme domina el llenguatge, el sentit de les paraules, els eufemismes, els mites... L’últim gran eslògan, a finals del 2020, en plena pandèmia, és la crida al «desbordament democràtic». Però el xoc amb la realitat ja és, aleshores, insostenible.
Acte III
I, deu anys després de la gran manifestació iniciàtica, arribem a la Diada del 2022. L’aliança entre la ‘vella política’ i la suposada ‘nova política’ ja és història. Ho saben els dos líders que van intentar navegar entre les dues ribes. Artur Mas lamenta ara que l’ANC «radicalitzi» el seu discurs contra els partits independentistes. Oriol Junqueras va més enllà i denuncia que la concentració que ha organitzat l’ANC és «excloent perquè va contra les institucions i contra l’independentisme majoritari d’aquest país». Han passat només deu anys. Però semblen una eternitat.
