Enguany la Congregació de Senyores de la Mare de Déu de la Soledat em va convidar a publicar un escrit al seu opuscle o revista anual que a manera de memòria presenten coincidint amb els actes previs a la Setmana Santa. Mai no havia tingut encara l’oportunitat d’escriure en una publicació d’aquestes característiques i la seva petició em va ajudar a fer memòria d’alguns moments viscuts i de l’evolució d’aquesta festa religiosa que és també un referent cultural.
Quan era petita, i encara no vivia a Tarragona, hi venia diverses vegades al llarg de l’any i Setmana Santa era una d’aquestes ocasions. Més enllà de les creences religioses, la percebia com una festa, com un punt de trobada familiar. Els meus cosins que vivien en aquesta ciutat eren de diferents confraries i ja des de molt petitons sortien a la Processó del Sant Enterrament. Uns mesos abans, les tietes posaven fil a l’agulla per allargar el que podien les vestes, ja que els xiquets estaven en ple creixement i elles esmerçaven molts esforços perquè tot quedés el millor possible.
En diferents moments les dones no podien sortir a les processons, i encara ara molt sovint no tothom hi està d’acord amb el pes que poden tenir dins de les congregacions històricament controlades pels homes
Quan arribava el Divendres Sant, pujàvem cadires des de la zona de Ciutat Jardí i les col·locàvem a prop de l’actual edifici de la Diputació, a la banda de la Muralla; a l’altre costat, generalment, hi havia les nenes de la Beneficència. Al vespre hi tornàvem ben abrigats i amb uns bons entrepans per veure la Processó, perquè durava sempre moltíssim. En aquella època, parlo de la dècada dels setanta del segle passat, quan jo tenia entre 7 i 12 anys, una cosa que ens il·lusionava com a criatures era recaptar caramels que donaven els confrares durant el recorregut; després a casa comptàvem qui n’havia arreplegat més.
Amb l’arribada de la meva adolescència, vaig deixar de venir tan sovint amb la família. Vivíem a Barcelona i em vaig perdre moltes processons fins que el 1986 vaig instal·lar-me a viure a Tarragona. A mesura que m’anava integrant hi anava descobrint el seu teixit associatiu i les manifestacions culturals que la caracteritzaven, especialment les Festes de Santa Tecla i la Setmana Santa. Aquesta última es vivia d’una manera que jo mai no havia conegut i me la vaig començar a mirar de forma molt diferent de com ho feia durant la meva infantesa.
D’adulta vaig descobrir l’entusiasme, la il·lusió, la dedicació, la devoció i la militància que hi dediquen tants tarragonins i tarragonines perquè la Setmana Santa estigui plena de vivències reeixides, així com l’art magnífic que hi ha al darrere de molts misteris, alguns creats per escultors de primer nivell, o que han comptat amb el seu disseny, com Salvador Martorell, Josep Llimona, Josep M. Jujol o Lluís Maria Saumells. També em captivava l’enrenou que es viu a les esglésies, tothom guarnint els passos, presentant els seus opuscles... Els primers anys alhora m’impressionava que mesos abans comencessin a assajar i molts diumenges em despertava de bon matí amb el so de la seva música.
Integrar la diversitat, la cooperació, la desaparició de jerarquies i la feminització de l’espècie, que defensa l’arqueòleg Eudald Carbonell, són també conceptes a tenir molt en compte
Així que de mica en mica vaig prendre consciència del treball que hi ha al darrere: des de tenir cura dels misteris, fins a organitzar-se entre les confraries, l’empoderament que van agafant i l’orgull que sent la ciutadania, creients i no creients per aquesta cita anual. En aquest context hi trobem la Congregació de Senyores de la Mare de Déu de la Soledat, que amb perseverança ha anat agafant les regnes de les seves pròpies decisions i ha fet sentir la seva veu, a més de la seva incalculable dedicació a la Setmana Santa.
El camí no ha estat fàcil. En diferents moments les dones no podien sortir a les processons, i encara ara molt sovint no tothom hi està d’acord amb el pes que poden tenir dins de les congregacions històricament controlades pels homes. Actualment, només entorn de la Congregació de la Soledat es mou un miler de senyores, en molts casos amb diverses representants de distintes generacions de la mateixa nissaga familiar, una realitat que trobem en altres confraries. Són molts els qui pensen que la presència de tot aquest col·lectiu femení ha donat una nova vitalitat a la Setmana Santa. Sens dubte, integrar la diversitat, la cooperació, la desaparició de jerarquies i la feminització de l’espècie, que defensa l’arqueòleg Eudald Carbonell, són també conceptes a tenir molt en compte per gaudir d’una Setmana Santa tarragonina plenament humanitzada.
