Arribar a vell és un desig compartit per tothom, però no tots envellim igual. Hi ha persones que semblen més joves del que indiquen els seus anys, i a l’inrevés. No és el mateix l’edat cronològica que l’edat biològica.
A Espanya, l’esperança de vida era de 35 anys, el 1900, i ara és de més de 80. Una de les causes ha estat pel gran avenç de la medecina: diagnòstic, prevenció, tractaments... Pensem, que fins a la dècada de 1940, pràcticament cap medicament era eficaç per a combatre els microorganismes patògens que delmaven la població. Aleshores, van aparèixer les sulfamides: els primers fàrmacs efectius per a destruir els bacteris causants de la malaltia, i poc després es va generalitzar l’ús dels antibiòtics. Això no vol dir que els remeis que es prescrivien aleshores no fossin d’utilitat en la recuperació del malalt i en l’alleujament del dolor, en bona part per l’efecte placebo.
Un factor que té a veure amb l’esperança de vida és l’herència genètica, que és aleatori. Serem afortunats si ens toquen uns bons gens. Tot i que se sap que l’ADN només incideix el voltant d’un 25% en la longevitat.
Més impacte té l’entorn en què naixem i vivim. Una criatura que neixi ara a Zàmbia només té una esperança de vida de 50 anys. La classe social també influeix: per diverses raons, els rics viuen més. Un estudi de la Universitat de Wisconsin, fet amb bessons, mostra que el germà amb més patrimoni viurà més anys. Oxfam-Intermon quantifica aquesta diferència en 11 anys a Barcelona, Són circumstàncies que ens venen donades. Tanmateix, hi ha moltes coses que podem fer per alentir l’envelliment i millorar la qualitat de vida. Mai és massa tard. Començant per una alimentació sana i equilibrada (som el que mengem, diuen), reduint el màxim els aliments ultraprocessats (solen tenir més de 5 ingredients a l’etiqueta). Evitar el tabac i les drogues; dormir bé: en lloc de somnífers usar tècniques de respiració i relaxació, el ioga, Pilates...; no automedicar-se; passar els controls mèdics periòdicament, vigilar el sobrepès i l’estrès, etc.
Especialment perjudicial és el sedentarisme. Cal practicar exercici regularment: caminar, nedar, el gimnàs, l’esport, l’aquagym, ballar... Convé triar activitats que practicant-les ens ho passem bé (fer-les en grup, per exemple) per així reduir el risc d’abandonament.
Tan important com l’exercici físic és l’activitat intel·lectual. Com deien els romans: «mens sana in corpore sano». El cervell és com un múscul, cal fer-lo funcionar per evitar el seu deteriorament. L’exercici intel·lectual com: llegir, escriure, pintar, mots encreuats, aprendre un idioma, cantar en una coral, etc. estimula noves connexions neuronals i millora les nostres capacitats cognitives, com la memòria, disminuint les possibilitats de patir Alzheimer.
Finalment, les relacions socials són essencials, especialment en la gent gran. La soledat no desitjada –sobretot quan la persona se sent desatesa i abandonada– a més de deteriorar el seu benestar psicològic provoca una pèrdua de salut i un increment de mortalitat. Per això és bàsic mantenir i cuidar la nostra xarxa familiar i d’amistats. Tot plegat sembla bastant obvi, però cal un cert esforç per part nostra.
En resum, no es tracta només de sumar anys a la vida –que també–, sinó, sobretot, d’afegir vida als anys, desmentint la idea que associa –com inevitable– vellesa amb malaltia, decrepitud i dependència atès que, en canvi, en molts casos, pot esdevenir un període de plenitud per viure’l intensament, tot i les limitacions pròpies de l’edat. La clau és no conformar-se a veure passar la vida des de la comoditat del sofà, sinó a participar-hi en ella activament. I, sobretot, no perdre mai la curiositat i aixecar-se cada matí amb un propòsit, que doni sentit a la vida. Som-hi, doncs!