L’aturada estiuenca és un moment propici per fer balanç del darrer curs acadèmic i per començar a idear i conjecturar, amb mirada llarga, el futur de la Universitat Rovira i Virgili en el context actual. I més enguany que estrenem nou govern a la Generalitat de Catalunya.
Hem tancat un curs amb xifres rècord pel que fa al nombre d’estudiants i la nostra universitat continua sortint en posicions destacades a les llistes internacionals de rànquings que avaluen diferents aspectes de les millors universitats del món. A nivell intern, hem estat treballant en plans estratègics, alguns ja aprovats –el de docència i el del CRAI (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació)– i d’altres que tenim previst aprovar just arrencar el curs, com el pla estratègic de recerca i innovació. També aquest ha estat el curs que s’ha desencallat el projecte de remodelació de la facultat més antiga que tenim, la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia; que remodelarem íntegrament amb recursos propis i que estarà dotada d’una Aula Magna que donarà servei a tot el Campus de Sescelades i estarà oberta a la ciutat. De manera més silent hem continuat treballant amb altres agents territorials en projectes estratègics per al futur desenvolupament de les nostres comarques: la descarbonització i la desnuclearització en són dos dels grans exponents, però també hi som per donar resposta a les necessitats de talent que requereixen tant les petites com les grans empreses que tenim al territori.
El sistema universitari públic català necessita un finançament basal que permeti planificar estratègies a mitjà termini, amb contractes pluriennals per universitat.
La llista seria molt llarga perquè s’ha fet molta feina i el balanç és molt positiu. Però la posada en valor d’aquestes bones notícies no ens pot confondre i instal·lar-nos en un miratge que, lluny de la realitat, ens faci creure que la universitat pública catalana – i per extensió la URV-gaudeix de bona salut.
Més enllà de la nostra funció de proporcionar formació superior i de generar talent, el context actual ens desafia i hem de donar respostes a les grans transformacions socials, econòmiques, culturals i tecnològiques que tenim com a societat. Si volem un territori de progrés, si volem construir societats de coneixement, necessitem un sistema universitari públic sòlid i amb recursos suficients per garantir no només la qualitat docent sinó també la recerca científica, la transferència de coneixement i el foment de la innovació. Serà amb aquesta universitat pública empoderada que podrem engendrar, juntament amb els centres de recerca, els centres tecnològics, el teixit productiu del país i la pròpia administració, un ecosistema procliu a la innovació i, en conseqüència, convertir el territori en exponent d’innovació i transformació.
El problema és que des de la crisi del 2008-2009, el sistema universitari públic català pateix un infrafinançament que n’ha anat afeblint els pilars. El Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement, aprovat fa quatre anys, ja feia una clara diagnosi de quines eres les necessitats i del full de ruta a seguir per revertir la situació. De fet, des de la Conselleria de Recerca i Universitats ja s’havia començat a treballar en aquesta recuperació, aprovant plans de xoc per a la contractació de personal docent i investigador (PDI) i personal tècnic de gestió i administració i servei (PTGAS), així com un l’impuls de polítiques que han permès un lleuger repunt en inversió en infraestructures.
Amb això, però, no n’hi ha prou. I conscients del paper estratègic que juguem, els rectors i rectores de les universitats públiques catalanes vam signar el passat més d’abril el que hem batejat com a declaració de Calonge 2024, un document que recull els quatre eixos i les dotze mesures de política pública necessàries per a reforçar el sistema universitari públic català al servei del nostre país. A grans trets, aquest document reivindica la necessitat de tenir garantit de manera sostinguda un finançament basal que ens permeti planificar i definir estratègies a mitjà termini, amb contractes pluriennals per cada universitat amb el consegüent rendiment de comptes. Reivindiquem l’1% del PIB de Catalunya en inversió pública en universitats. No demanen res que no tinguin altres països europeus o fins hi tot altres autonomies estatals. Demanen recuperar el pla d’inversions universitàries que ens permeti modernitzar infraestructures i potenciar equipaments singulars; volem recursos i un pla de finançament per poder desplegar en garanties la Llei orgànica del sistema universitari (LOSU), tant pel que fa al PDI com al PTGAS. Reivindiquem, també, beques salari per afavorir la igualtat d’oportunitats i polítiques que garanteixin integrar la formació al llarg de la vida en el sistema universitari públic. Aquest document, presentat a tots els grups parlamentaris abans de les eleccions i subscrit pel nou govern en el pacte d’investidura, també parla de reconèixer la transferència del coneixement i la innovació i de fomentar la participació directa de les universitats en reptes estratègics de país, com la sequera, el canvi climàtic, la pobresa o la introducció de la intel·ligència artificial.
La nova consellera de Recerca i Universitats té com a repte enfortir el sistema universitari públic català i convertir-lo en motor de transformació.
El nomenament d’una nova consellera de Recerca i Universitats és un punt de partida imprescindible per enfortir el sistema universitari públic català i convertir-lo en motor de propulsió d’aquesta tercera gran revolució de Catalunya que esmentava el nou president de la Generalitat en el seu discurs d’investidura. Salvador Illa va parlar d’atreure i retenir talent, va parlar de recerca i innovació i entre les prioritats polítiques va citar la millora del finançament a les universitats. Per tenir un país de primera ens cal una educació de primera, va recordar. Tenim grans reptes com a societat i si volem liderar grans processos de transformació necessitem crear un ecosistema en el qual administració, formació i recerca i la pròpia indústria treballin integrats. La resta del món no espera, i per això ara cal posar la directa i no procrastinar cap d’aquestes intencions.