Un incendi al negoci familiar l’any 2007 em va fer prendre la decisió de tornar a casa, al Priorat, i aixecar de nou el que havia estat per a mi l’exemple màxim de dedicació i entrega cap a una forma de vida dedicada al servei.
El primer any i mig en què vam aixecar l’hotel i el restaurant va ser duríssim, en plena crisi mundial socioeconòmica, els bancs tancats i nosaltres refent un hotel, ple d’història i que calia fer-lo, quasi, de nou.
Quan vaig prendre la decisió, més amb el cor que amb el cap, vaig adonar-me que hi ha decisions a la vida que te la canvien, i la manera en com, el Turisme, passava a ser batec diari al meu dia a dia i la visió d’aquest. Per la meva forma intrínseca de ser, i per la meva educació, sempre havia tingut més ales que arrels i ara, en canvi, estic arrelant més que mai desplegant totes les ales possibles, perquè el turisme es món i el món és, i ens dóna, vida.
He de reconèixer que el turístic és un sector dur, i més en empreses familiars en què tothom ho fa tot i sempre estàs treballant. Dur també perquè l’ésser humà no té límit pel que fa a demanda, i complir expectatives és molt complicat tot i l’esforç constant per fer les coses bé. Però alhora és un sector amb moltes bondats, on la satisfacció i la gratitud del client que veu el que tu li ofereixes t’omple moltíssim i t’anima a continuar treballant per fer-ho encara millor.
El dia a dia de les dones de la família era intensíssim, s’aixecaven, criaven, dormien, servien al sistema familiar i també als hostes...
Vaig entrar al sector decidint més amb el cor que amb el cap, però aquella situació em va obrir les portes a un món del qual n’estic plenament enamorada. I ho vaig veure quan més enllà de l’hostaleria vaig endinsar-me en l’estratègia de la destinació.
Quan vaig aterrar al Priorat hi havia unes maneres de fer molt concretes i jo vaig arribar amb moltes ganes de treballar amb equip. Vaig entendre que no podia vendre casa si no podia vendre la destinació i no podria omplir l’hotel i el restaurant si no sabia explicar on estava. I així va ser com el turisme em va atrapar i ja no me n’he pogut separar.
Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, vull reivindicar el paper de la dona en aquest sector on crec que és i ha estat molt important, perquè és qui ha mantingut els establiments, la que ha apujat i abaixat la persiana cada dia.
Recordo el dia a dia de les dones de la família i era intensíssim, s’aixecaven, criaven, dormien, servien al sistema familiar i també, i com no, als hostes... sempre pensant en la feina i amb un nivell de pulcritud i perfecció absoluta. Encara em ve al cap com eixugaven les copes mirant a contrallum. Amb una voluntat de servei quasi inexplicable, al cap i la fi, el seus turistes eren hostes a casa, i així els volien fer sentir, com a convidats.
Com a dones, en un sector com el nostre, tenim aquesta cosa intrínseca de cuidar, acollir... Si no hagués estat per les dones de moltes famílies d’empresaris, avui dia no estaríem on estem ni ens podríem explicar com a país com ho fem.
Si no hagués estat per les dones de moltes famílies d’empresaris, avui dia no estaríem on estem ni ens podríem explicar com a país
Per a mi el turisme és VIDA i ho és tot per a tots els racons del país, de nord a sud, de mar a muntanya, per a tot el territori, sobretot per un país com el nostre, Catalunya, on hi ha zones que és el 33 o fins i tot 70% del PIB! Per tant, és una obligació moral i de país defensar-lo, governar-lo, liderar-lo i estimar-lo. Tenim els recursos per poder mostrar al món com som, que fem una bona gestió i donem un gran servei a al nostre ecosistema turístic.
Treballem perquè Catalunya continuï sent un país turístic de referència que doni oportunitats a qui s’hi vulgui dedicar. El turisme català forma part de la solució i mai ha de ser vist com el problema. La resposta del sector als desafiaments socials, ambientals i econòmics contemporanis només serà possible amb l’atracció de talent, de capital i d’idees, que facin del turisme un dels sectors clau del nostre país.
Perquè... Què no és turisme?