Prediquen paciència, volem política

Governants, càrrecs públics i representants electes compareixen, posen cara de circumstàncies i ens demanen indulgència, resignació, empatia. El caos ferroviari, la sequera, la crisi de l’habitatge, el desori sanitari –el que vulguis– sempre s’explica amb la mateixa cantarella: cal ser cívics, responsables, solidaris. Estalviar aigua, evitar les hores punta, entendre que els metges no hi arriben, assumir que l’habitatge és una ciència esotèrica fora del nostre abast, adaptar els horaris als del transport públic disponible. Paciència. Els estoics de l’antiguitat clàssica l’entenien com la capacitat d’autocontrol davant l’inevitable. Acceptar l’incontrolable. Serenor en l’adversitat. Però el caos ferroviari, la sequera, la crisi de l’habitatge, el desori sanitari –el que vulguis– no són actes inexorables, designis astrals, ni adversitats metafísiques. Són conseqüències de la passivitat i de la incompetència que aboquen la gent a situacions límit: com els passatgers de Rodalies a peu per les vies perquè el tren els ha deixat tirats entre dues estacions. Paciència sí, però la de sant Agustí, la de Nietzsche: una espera dinàmica que prepara per a l’acció transformadora. Qui vulgui la nostra paciència, primer que es mereixi la nostra confiança tot prenent decisions, trobant solucions, donant respostes. Fent política –no sermons.