Segons dades oficials filtrades a TV3 i Catalunya Ràdio —el Govern espanyol fa dos anys que les amaga—, durant el primer semestre del 2024, l’Estat només va executar un 20% de la despesa pressupostada per a Catalunya. Un de cada cinc euros. La mitjana espanyola és del 34%, com al País Valencià. A les Illes, gairebé del 95%. Ves per on, a Madrid, arriba al 57%.
El cas concret d’Adif i Renfe és de traca i mocador: conjuntament, van executar tan sols un 17,5% del que havien compromès al Principat. I això que Adif va duplicar el ritme respecte del primer semestre del 2023 en passar del 8% al 16%. L’Estat argumenta que la despesa es concentra a la segona meitat de l’any, quan es tanquen molts projectes. Potser sí. Però aquest repunt, any rere any, no arriba ni de lluny a compensar el retard ni a situar Catalunya en la mitjana d’altres autonomies.
Aviam, el problema no és només la xifra, que ja és prou greu. És la constància en el desori. La repetició. La rutina. Fent numerets, la mitjana d’execució pressupostària estatal dels primers semestres a Catalunya, des del 2018, és del 19,65%. I com més enrere es mira, més baixa és. És una incompetència crònica que costa d’entendre. Però encara costa més d’entendre per què mai no s’hi posa remei. Ves que aquesta ineficiència —tan persistent i sostinguda— no sigui pas accidental, sinó la política exacta que es vol per Catalunya.
