Malgrat que fa trenta anys que vaig deixar la redacció del ‘Diari’, i per tant, de relacionar-me amb Lluís Sánchez-Friera, a l’hora de posar-me a escriure aquestes ratlles se m’amunteguen els records dels moments que vaig viure amb ell i m’és difícil d’ordenar-los. El vaig conèixer l’estiu de 1984 quan, amb un grup de persones, es va fer amb la propietat del diari que fins aleshores pertanyia a l’Estat. Va nomenar director al meu germà Antoni i, suposo que amb alguna reticència, va acceptar el suggeriment d’aquest de que jo fossi el redactor en cap.
Temps després vaig ser sots-director i quan l’any 1993 vaig canviar el rumb de la meva vida cap a un entorn més rural, em va obsequiar amb una escultura de plom dissenyada pel Palau Ferré i un document signat per ell mateix on agraïa la meva aportació a la empresa i m’atorgava una mena d’excedència vitalícia que m’obriria les portes del ‘Diari’ de nou sempre que hi volgués tornar.
En un país on la política acaparava l’espai periodístic, ell apostava per les notícies de caire social, les que es comenten als bars i a casa, i les econòmiques
No és només per això que li dec un reconeixement. Són moltes les coses que d’ell vam aprendre. Jo, que venia de diaris fortament polititzats a Barcelona i Palma, vaig trobar-me en un mitjà on el propietari no s’hi immiscuïa gens en la línia editorial ni en els articles d’opinió. La seva constant preocupació era transformar aquell diari vell i ronyós en un diari modern i econòmicament viable.
Per aconseguir això, en aquells primers anys els guanys econòmics no els repartia entre els accionistes (cosa que li va portar més d’un disgust) , sinó que els utilitzava per introduir-hi les noves eines informàtiques, substituint les velles màquines d’escriure per ordinadors, invertint en nous tallers i rotativa, contractant agències d’informació i col·laboradors de prestigi, etc.
En un país on la política acaparava l’espai periodístic, ell apostava per les notícies de caire social —les que es comenten als bars i a casa— i les econòmiques. La economia era una de les seves passions, i sota el seu mestratge, vam fer amb Juan Antonio Doménech i Josep Cruset un setmanari d’economia i negocis que analitzava tots els sectors econòmics i entrevistava en profunditat als principals empresaris del Camp de Tarragona, del qual n’estava molt orgullós.
Alguns aspectes de la seva visió empresarial fins i tot els vaig aplicar en una empresa familiar de fruita ecològica a la que em vaig vincular després de l’etapa periodística
Dos trenes se cruzan en Reus era un llibre que apreciava molt en tant que feia un repàs de les famílies de la societat civil reusenca. La seva admiració, doncs, no la dirigia cap als polítics, als quals crec que considerava com a gent inevitable i de poques llums, sinó cap aquells que, amb iniciativa i il·lusió, creaven oportunitats i riquesa per tota la societat, com Joan Baptista García Francisca, ‘Chimo’, un personatge que sempre se’ns va resistir a ser portat a les pàgines del ‘Diari’ malgrat la seva celebritat.
Cada estiu, durant el mes d’agost, jo substituïa al meu germà en la direcció del ‘Diari’, i això em va permetre primer de conèixer-lo més i, després, d’apreciar-lo.
Els dilluns, reunia els caps de la redacció, administració, tallers i publicitat i tot i les seves exigències, sempre apreníem alguna cosa nova, com i que els canvis en una empresa s’han de fer quan les coses van bé, no quan va malament.
Alguns aspectes de la seva visió empresarial fins i tot els vaig aplicar en una empresa familiar de fruita ecològica a la que em vaig vincular després de l’etapa periodística.
Les poques vegades que ens havíem vist els darrers anys -en alguna presentació de llibres o algun acte a Tarragona- em prometia una visita a Ivars que, desgraciadament, ja no es podrà realitzar. I això em causa —a mi i a la meva família— un gran pesar. I em dol.
