S’ha acabat
el pa

Vam quedar per esmorzar. Teníem una taula reservada. Teníem «la taula» reservada perquè només n’hi havia una. Aleshores Ballesteros era alcalde i jo, director del Diari. Fèiem tropa. A més, en Pep Fèlix era amic d’Eduard Boada. Per als amics no s’acabava mai el pa. Una de les característiques de can Boada és que baixava la persiana sense remissió quan s’acabava el pa. Casa Boada es va distingir pels entrepans d’autor. El tascaman, com li agradava definir-se, afrontava l’elaboració de cada badall com si fos un quadre, una obra d’art. La renglera d’envasos amb els ingredients semblaven pots de pintura, i la planxa per cuinar el sandvitx aparentava el llenç de pintor. Segons el posat del client, combinava el recapte. Hi havia parroquians rars, com un que demanava el cafè amb llet amb una sardina submergida a la tassa, i un altre que menjava la truita a la francesa amb bocins de paper, segons recull a les seves Cròniques de Tarragona Josep Maria Domènech. Entre les seves aportacions a la gastronomia, Boada destacava, amb humor, la truita de patates xips i haver fet un còctel amb una formigonera. El Santiago era un home que passava pel bar a vendre fulles d’afaitar i encenedors. S’obria l’americana i podies veure totes les foteses que oferia. Una vegada, un xarlatà de catifes va intentar vendre una estora a Ramon Coll, el propietari de l’única botiga de catifes que llavors hi havia a Tarragona. Són les ‘Històries de Casa Boada’ que l’Eduard publicava al Diari de Tarragona i que ja estem trigant a fer una segona part del llibre que recollia 80 de les seves històries.