La imatge del sant Crist, ubicada a l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià, va patir durant la guerra del 36 les fúries dels descreguts. En una tràgica jornada es va incitar la turba a «cremar sants».
Van fer una foguera fora del temple, en la qual van incendiar el magnífic retaule de l’altar major, les imatges de les distintes capelles i el sant Crist, que tenia l’aurèola de concedir la pluja en temps de sequera. Totes les peces, inclosa la creu que era de fusta de pi, van quedar reduïdes a cendres, malgrat el plujat que va caure durant la crema.
No m’estranyaria que alguna cosa tingués a veure el sant Crist de Vilanova de Meià amb les persistents pluges dels darrers dies
Totes van cremar menys el cos del sant Crist que era de fusta d’ametller. Un dels homes que més s’havia significat en la cremadissa, en veure el sant Crist intacte, va agafar una destral i va fer miques la talla, «no fos cas que encara diguin que la pluja va ser un miracle que va apagar el foc», va cridar el cafre. Malgrat totes les barbaritats que ha patit l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià, temple que el bisbe d’Urgell ha descrit com la catedral del Montsec, val la pena de visitar. El seu absis és la mostra més axiomàtica de la transició del romànic al gòtic.
Hem tingut el goig de recórrer el temple de la mà de Ramon Bernaus i Santacreu, historiador, professor, màxim coneixedor de la història de Vilanova de Meià i alumne avançat del mestre Emili March i Jordana. També em vaig retrobar amb l’equip de redacció de la revista Sió d’Agramunt. Durant tota la visita no va parar de ploure. Tot i que nosaltres no veníem a cremar res.
