Josep Oliveras, catedràtic emèrit de Geografia de la URV, em va recomanar llegir La guerra del Peloponès, escrita per Tucídides, per entendre les causes de qualsevol guerra.
Vaig seguir el seu consell i, en el llibre, es descriuen molt bé els motius de l’enfrontament entre les dues ciutats, Atenes i Esparta. Totes dues exercien un lideratge de domini i protecció sobre altres grups poblacionals, anomenats colònies. Les protegien contra enemics si pagaven els impostos convinguts, però si no ho feien, les atacaven fins a la destrucció i l’esclavatge.
La mútua desconfiança i la por envers el creixement de la força de l’altra, així com el descontentament d’algunes colònies, van ser l’origen d’aquesta famosa guerra. Les mateixes causes es troben en la lluita de Roma contra Cartago, i mimèticament, es poden traslladar a la guerra d’Ucraïna, és a dir, a la guerra de Washington contra Moscou.
La desconfiança, la por a l’altre i el desig de dominar territoris per arrabassar-ne els recursos continuen sent els motors de les guerres. Així ho feien els antics imperis, i així ho fan els actuals: l’americà i el rus, mentre un tercer, la Xina, observa amb astúcia i els ulls ben oberts.
Davant d’aquest escenari, em pregunto què hi puc fer com a individu, com a català i com a espanyol dins d’Europa.
Fa pocs dies vaig trobar una possible resposta en un article de Javier Cercas, que em va agradar tant pel contingut com per la forma. L’autor reclamava l’organització d’una manifestació de ciutadans europeus a favor d’una Europa unida i lliure, sota una sola bandera: l’europea. Cercas afirmava que hi participaria i argumentava la seva petició en la necessitat de no ser aixafats pels grans imperis. Definia Europa com una utopia raonable i desitjable, un projecte ideal, gens fàcil, però l’únic que ens pot garantir la pau i la prosperitat en democràcia.
Javier Cercas compara els dos autòcrates, Trump i Putin, amb dos gàngsters que només entenen el llenguatge de la por i imposen la «llei del més fort». És evident que a aquests dos dictadors no els agrada una Europa unida i lliure, ja que es convertiria en un competidor fort, amb un mercat important, una moneda estable i una voluntat decidida de construir una Europa democràtica, justa, equitativa i solidària.
L’autor exposa diversos arguments per impulsar la manifestació proeuropea:
· És més el que ens uneix que les nostres diferències.
· Cada país té la seva història, però compartim les arrels d’Atenes i Jerusalem, de Sòcrates i Jesucrist.
· No es pot construir res contra cap sentiment nacional.
· Ens hem de respectar i integrar-nos en una Europa federal compatible amb la diversitat lingüística i cultural per viure en pau.
· Aquesta Europa ja no és una idea de visionaris, sinó que molts la veuen com el futur desitjable d’una vida compartida.
· Aquesta unió ens farà més forts en economia i en generació de coneixement.
· Només units podrem aconseguir-ho.
Dit això, em sorprèn l’encaparrament i les proclames d’independència de Catalunya, així com el fet que aquest bon escriptor no ajudi, amb els mateixos arguments, a assolir una Espanya vertebrada i confederada dins d’una Europa com la que desitgem.
Com va dir Ortega y Gasset fa anys, «la unitat d’un país també depèn del sentiment compartit de futur, d’una voluntat col·lectiva d’avançar junts cap a un objectiu comú».
Jo també vull anar a la manifestació.
