Reprenc un dels meus darrers articles amb les reflexions que emanen de l’assaig Ensenyar pensament crític, de Bell Hooks. Aquesta entrada és, no me n’amago, fortament manllevadora de l’autora però quan trobes idees brillantment exposades costa ser original del tot.
L’autora defensa que ens trobem tres tipus de docents en funció del concepte d’ensenyar: és una feina amb moltes vacances, és transmetre informació i coneixements i és ampliar la intel·ligència dels alumnes, el compromís.
La pedagogia compromesa parteix del supòsit que aprenem amb més facilitat quan hi ha una relació interactiva entre estudiant i professor. Cal que dediquem temps a conèixer-nos
La pedagogia compromesa parteix del supòsit que aprenem amb més facilitat quan hi ha una relació interactiva entre estudiant i professor. Cal que dediquem temps a conèixer-nos. És el moviment de les idees, intercanviades per tothom, allò que forja una relació efectiva i valuosa entre els membres de la classe. El diàleg esdevé el mitjà preferent (pedagogia de la pregunta): cal conrear-lo (la proposta de centre per al 2023-24 hi fa incidència). Bona part dels coneixements ens arriben en converses espontànies. A vegades explicar una història ens facilita la comprensió d’un fenomen, és multidimensional (connecten amb un món més enllà del jo) i ens pot ajudar a guarir-nos. Les experiències personals són veus úniques.
Ens cal aprendre a riure. A usar l’enginy i l’humor però també les llàgrimes: podem descobrir un nou mode de coneixement a través dels sentiments. Fins i tot el conflicte es pot usar en positiu, cal un diàleg franc i dissensió positiva. Hem d’ensenyar als alumnes que afrontar el conflicte i les diferències de pensament i d’opinions no és perillós; en definitiva, els preparem per afrontar la realitat.
Quan treballem textos, ens cal dedicar més temps a explicar el context polític i social en què una obra es va escriure no pas per treure importància a la seva obra, sinó per ajudar els alumnes a situar des de la perspectiva correcta l’autor.
Ens cal aprendre a riure. A usar l’enginy i l’humor però també les llàgrimes: podem descobrir un nou mode de coneixement a través
Quan els alumnes veneren, admiren profundament i respectuosament el professor, la nostra capacitat d’ensenyar surt reforçada. La jerarquia és necessària però no ha de comportar abús de poder. Els professors podem fomentar una autoestima sana sense lloar indiscriminadament. L’origen del coneixement és l’amor, estimar el saber és bàsic.
El nostre llegat com a docents és que quan els estudiants mirin enrere, recordin que els vam ensenyar a buscar allò important, a desenvolupar el seu intel·lecte treballant amb les idees.
En definitiva: un curs que s’acaba, un curs caduc en què hem ensenyat i hem après!