Hi vaig pensar per primer cop ara fa uns anys, durant el funeral d’un prohom reusenc. L’església era plena i el vaig haver de seguir a peu dret des d’un dels passadissos laterals, a tocar de l’altar. Mirant el centenar llarg d’assistents vaig pensar en els Simpson perquè bona part dels bancs eren ocupats per cares conegudes. Polítics, empresaris, periodistes i altres habituals del Reus de Tota la Vida (RTV). Fa pocs dies un esdeveniment organitzat pel Diari de Tarragona va reunir un centenar d’assistents dels municipis metropolitans i vaig tornar a pensar en Springfield i el seu catàleg habitual de personetes de pell groga. La regió és més gran, però la nòmina de personatges amb línies de guió no és massa més llarga que la reusenca.
No queda clar quants habitants té la petita ciutat que habiten els Simpson, indicis diversos al llarg de les més de vint-i-cinc temporades de la sèrie apunten a una població d’entre trenta i cinquanta mil habitants. Caldria sumar-hi un nombre similar de la seva ciutat bessona, Shelbyville, sempre enfrontades. Més paral·lels. Milers d’habitants, però els personatges habituals de la sèrie són només uns cent cinquanta, amb una llista de secundaris esporàdics que s’allarga fins més enllà dels cinc-cents. Coneguts, identificables i gairebé tots relacionats d’una manera o l’altra amb la resta.
Som Springfield, som els Simpson. El Camp de Tarragona s’apropa als sis-cents mil habitants, més de la meitat dels quals concentrats a la ciutat metropolitana, però la xarxa de personatges habituals amb activitat en la política, la premsa, la cultura, el teixit cívic o l’empresariat organitzat es redueix a alguns centenars. Potser en són alguns més, però no massa més.
La realitat d’aquest Springfield de la Catalunya Sud no és res estrany, totes les regions de la nostra dimensió comparteixen una articulació semblant. La Teoria Simpson de la geografia social es repeteix arreu, ser-ne conscients, conèixer els seus vicis i les seves virtuts, pot ser una font d’idees i oportunitats per aprofitar tot el potencial de Springfield. I el de Shelbyville també.
Al nostre Springfield particular la hipòtesi dels sis graus de separació, els que hi ha com a màxim entre qualsevol parell d’habitants del planeta, queda reduïda a dos. Establir complicitats, sumar interessos i projectes des d’institucions diverses és més fàcil en terrenys de joc com aquests. La proximitat i la coneixença personal generen entorns de confiança on la reputació guanya una importància fonamental. Costa fer trampes massa vegades quan gairebé tothom ho sap de seguida que n’has fet dos o tres cops. Proximitat i confiança, fortaleses i oportunitats.
El risc d’endogàmia, el tancament i les dificultats per renovar el llistat de personatges habituals serien a la llista de passius d’aquesta xarxa espessa i propera. Les virtuts es poden convertir en vicis quan no s’administren correctament. En una regió en transformació, amb una taxa elevada d’immigració i un nombre significatiu d’expats com a nous residents, obrir i renovar per anar sumant noves cares a les conegudes és una necessitat. Ampliar les xarxes socials analògiques que articulen la Catalunya Sud i reforçar la seva connexió amb Barcelona i la resta de regions del nostre espai econòmic i social. De l’arc mediterrani a l’eix de l’Ebre.
Som els Simpson, per a bé i per a mal, una xarxa de proximitats i confiances. Eines d’oportunitat i palanques d’acció al servei de Springfield. I de Shelbyville també.
