Jane Jacobs va publicar “La vida i la mort de les grans ciutats americanes” fa més de seixanta anys, però és justament perquè el llibre ens continua donant respostes que se’l considera un clàssic de l’urbanisme del segle XX. Un dels seus capítols, el que Jacobs dedicava a marcar el contrast entre el diner gradual i el diner cataclísmic, sembla escrit per adreçar alguns dels debats que ocupen el present de la Catalunya Sud.
Jacobs dedica una bona colla de pàgines a explicar que els barris i les ciutats necessiten inversió, diners dedicats a nou desenvolupament immobiliari, manteniment i renovació dels habitatges existents i una bona cura de l’espai públic. Però per Jacobs el ritme i la durada d’aquestes inversions era tant o més important que el seu volum. Una gran arribada de diners en un període massa curt de temps pot fer més mal que bé. Els pobles i les ciutats es comporten com organismes vius i tenen un creixement òptim que no es pot forçar sense efectes negatius importants.
Les ciutats són organismes socials amb milers d’anys d’experiència en mutacions i canvis, però la progressió gradual sempre és més fàcil i assumible que l’acceleració brusca i sobtada
Les inversions graduals s’ajusten a l’entorn i es mantenen en el temps de forma sostinguda per evitar els efectes nocius de la inversió accelerada i excessiva que Jacobs anomena cataclísmica. Un barri que creix en poc temps amb un excés de nous desenvolupaments immobiliaris s’arrisca a perdre caràcter i ànima. Construir és fàcil, però que les places i els carrers siguin un espai públic viscut i compartit és tota una altra cosa. Les ciutats són organismes socials amb milers d’anys d’experiència en mutacions i canvis, però la progressió gradual sempre és més fàcil i assumible que l’acceleració brusca i sobtada.
Gradual o cataclísmic, la dicotomia és evident i des de la Catalunya Sud ajuda a pensar el futur. De Hard Rock World al Fons de Transició Nuclear, de la demografia a la immigració, sembla evident que un futur de canvis graduals que sàpiguen evitar la temptació cataclísmica servirà millor la gent d’aquesta regió que les novetats a trompicons i amb pressa que de vegades es plantegen.
Els Fons de Transició Nuclear són un bon exemple de diner gradual i suposen una enorme oportunitat per les comarques de la Catalunya Sud que acullen centrals nuclears
El Centre Recreatiu i Turístic de la Costa Daurada és l’exemple més evident dels avantatges de la gradualitat. Eurovegas era un mal projecte perquè era massa gran, massa centrat en el joc i massa a prop de Barcelona. Hard Rock World és més petit, més familiar i ajuda a descentralitzar el país, però aixecat massa de cop els vicis se’n podrien menjar les virtuts. Un projecte com aquest té sentit si en la construcció i en el seu dia a dia hi treballa, sobretot, gent que avui ja viu a la regió. Una construcció cataclísmica, no gradual, serviria per atreure nova població i restaria bona part dels avantatges que es prometen des del punt de vista de la creació d’ocupació i riquesa. Potser un dia la regió arribarà al milió d’habitants, des dels vuit-cents cinquanta mil actuals, però com més tard millor perquè l’arrelament i la cohesió demanen temps i fan de mal accelerar.
Els Fons de Transició Nuclear són un bon exemple de diner gradual i suposen una enorme oportunitat per les comarques de la Catalunya Sud que acullen centrals nuclears. El seu tancament és un error, però mentre es mantingui la intenció d’aturar-les a mitjans de la propera dècada, els municipis propers a les centrals rebran una inversió sostinguda de dotzenes de milions d’euros cada any. Diner gradual orientat a estimular noves activitats econòmiques que compensin la pèrdua de les centrals. Saber administrar aquests ajuts evitant el risc cataclísmic serà una de les grans qüestions dels propers anys.
