Avui dedico aquest petit espai al futbol. Els que em coneixen ho trobaran estrany. Jo, parlant de futbol. I del Nàstic. Tothom té els seus punts forts i punts febles, però jo no diré res rellevant si em poso a analitzar la part esportiva de la cosa. Ni si em poso a parlar de les possibilitats que té l’equip. Ni si ho faig analitzant els jugadors i les seves fortaleses. O la gestió de la banqueta i la directiva.
Però sí que puc dir el que estic veient a la ciutat. Feia anys que no veia vibrar Tarragona d’aquesta manera pel futbol, pel seu equip. Com a reusenca/ prioratina que treballo a Tarragona, tinc companys que estan realment nerviosos i que aquests dies eviten sucumbir a qualsevol tipus de superstició. Per si de cas, no enredem la troca. Intentem mantenir del nostre costat el factor sort. Tampoc volen avançar resultats. No sigui que passi el contrari. Veig una ciutat vestida novament de grana. Aparadors decorats per la causa. Balcons amb banderes onejant, reivindicant una victòria llargament anhelada. Dolços fets per l’ocasió. Veig una ciutat que torna a confiar en el seu equip. Que hi té esperança. I això, a aquest nivell, feia anys que no passava. Tant de bo que el talent, la qualitat del joc, i també la sort, juguin a favor del Nàstic. I que l’expectació i la il·lusió agafin forma d’alegria. De celebració. D’orgull.
