Nadal. No parlo de les festes en sí. Parlo d’aquests dies previs. Les llums, les botigues. I sí, també el consumisme, carregar-me de bosses i passejar pel carrer. Mirar el cel, pensar quina figura comprem o si canviem l’estrella de l’arbre. Anar a buscar el Tió i rumiar què li demanarem als Reis. La loteria i l’esperança que potser aquest sigui el nostre any. La màgia. Triar joguines. La innocència dels petits. La il·lusió. La tradició. També són dies de pensar.
De mirar portes endins si l’any ha valgut la pena, recordar moments amb somriures i d’altres amb tristor, i valorar què cal canviar. Són dies per gaudir dels teus, per fer manualitats, per jugar sense presses, per ser a casa i també per marxar fora. Passejar. Trobar llocs nous. Fer turisme. De tot una mica. I penses en la teva gent. En qui ja no hi és, i en si pots estar prou amb els que tens al costat.
En aquest petit que puja feliç i que cada dia et pregunta si estàs contenta. Que et fa un ensurt enorme quan arribes a casa i que t’ho recorda hores després, encara arrossegant una rialla sincera i trapella. Repasses els últims anys i penses com ha canviat tot. Com has canviat tu. Passeges mirant llums i estrelles, comptant boles i buscant tions. Has d’anar més al metge. Cuidar-te. Trobar temps per tu. Per llegir. Per desconnectar. Per descansar. Un altre any. Una altra volta al sol.
