La plaga de coloms que no té fi

Ens hem acostumat a conviure-hi. Passegem pel carrer i sempre hi són. La canalla corre darrere seu, divertida. Perquè perseguir coloms és bonic, infantil, i també humà. Ara, però, ja no està ben vist donar-los menjar. I si algú ho fa, el mirem malament. Perquè ens anem fent grans i ja no els trobem tan divertits. Intentem no alimentar la plaga i, no ens enganyem, també és un tema incòmode per als polítics. Estic segura que a tots, de dretes, d’esquerres, i entremig, sense excepció, els molesten els coloms i els milers de cagades que ens trobem pels carrers dia rere dia. Els repugna seure a una terrassa i que passin per sota de les seves cames. O que, de sobte, aterrin al costat de les patates i el vermut. O caminar com si trepitgessis un camp de mines. Però parlar-ne no és agradable. Els capturen? Maltractament. Pinso anticonceptiu? Voleu dir que funciona o és només pura imatge? Aus que els espantin? Sorolls? Ja no sé què més s’han d’inventar, però de moment ningú hi troba la solució i mentre passegem sota els balcons, intentem vigilar no tenir una sorpresa desagradable. Cartes, informes, acusacions i lamentacions. Però la plaga de coloms continua, a Tarragona, a Reus, a Cambrils, al Vendrell i a tants llocs més. No és un tema agradable, però algú l’abordarà algun dia o es continuaran passant la pilota?