L’ altre dia, un amic repassava els aliments forans que en una asseguda havien fet cap a la seva taula. Van comptar espàrrecs de la Xina; vi de l’Argentina, amb un nom curiós: Callejón del crimen; cafè de Colòmbia, marca Sarria; i coco amb una etiqueta on estava tapada la inscripció de Costa de Marfil amb lletres més grosses on es podia llegir «Índia». En un mercat global, guanya el més espavilat. Prou venen els nostres pagesos tota mena de productes arreu del món. I més que en podrien vendre.
Una de les queixes dels pagesos és la competència deslleial dels productes exteriors. És una batalla perduda. La globalització fa estralls
Darrerament, hem assistit a la posada en valor (com es diu ara) de fruits gairebé oblidats com la figa. També reneix el caqui i fins i tot he escoltat propostes per provar-ho amb el gínjol i el lledó. No cal arribar a la idea de l’artista Josep Maria Batlle que fa una vintena d’anys es va empescar el que ell mateix anomenava gravaperisme, una tècnica que consistia a cisellar la pell del fruit quan encara era verd a l’arbre i esperar que la maduració fes emergir la creació. La idea connecta amb els corrents ben actuals de l’art perible. No val a badar.
