En l’acte de presa de possessió del nou president de la Generalitat, Jordi Cuixart i Miquel Iceta es van fer una abraçada que s’ha fet metafísicament viral. Com a l’il·lustre precedent del president Mas i David Fernández, als guardians de les essències els va faltar temps per inscriure el president d’Òmnium en l’oprobiosa llista negra dels traïdors: som potser l’únic país del món que te traïdors a la presó per defensar la mateixa causa dels que els critiquen.
La traïció a casa nostra cotitza a la baixa i els traidoròmetres rebenten marques. Ho atribueixo a la influència de conversos tòxics que necessiten ser més papistes que el papa per contrarestar una fidelitat impossible de demostrar empíricament. Estigmatitzar de traïdoria ERC, extirpant-li la «C» i endossant-los una «Ñ», té més bemolls que l’armadura de La bemoll menor, la de la impressionant Marxa Fúnebre «sulla morte d’un Eroe» de Beethoven. Agradi poc o massa, sense ERC avui l’independentisme no tindria la força que ha assolit. I, evidentment, sense ERC l’independentisme no suma.
L’abraçada viu als espais protegits de l’afecte, que a vegades arriben allà on la ideologia és a les seves antípodes. Els espais d’estima estan fent possible refer la convivència al País Basc, perquè en certa mesura els havien preservat malgrat unes circumstàncies que eren molt pitjors que les nostres. La família i la «kuadrilla» d’amics podien atansar allò que el conflicte segregava i la violència tacava de sang. Paradigma, els àpats de Nadal del president emblemàtic del Santander, Emilio Botín, i el seu cunyat, Iñaki O’Shea, fundador i manta vegades empresonat com un dels líders de la primera generació de l’esquerra abertzale, coneguts com «los komandantes».
Afectes que havien sobreviscut a la guerra civil van contribuir a restaurar la democràcia, i el perdó dels vençuts als vencedors amb l’amnistia de doble recorregut no va ser una claudicació sinó un acte de generositat, excessiva fins i tot en no inhabilitar a perpetuïtat els responsables dels aparells juridicopolicials. Sense teixir afectes en taules de diàleg, algunes paus no haurien estat possibles.
Conec els cassos del País Basc i d’Irlanda, i em consta que sense l’afecte creuat entre Jesús Eguiguren i Arnaldo Ortegi i Josu Urrutikoetxea, entre Ian Paisley i Martin McGuinness, aquelles guerrilles potser encara estarien a la barricada i el dol a massa funerals evitables. A l’estació Tèrminus del procés de pau irlandès, la foto finish d’en McGuinness amb la reina Elisabeth d’Anglaterra passava pel damunt d’una guerra sagnant, d’atacs tan virulents com l’atemptat de l’IRA al seu amic i conseller lord Mountbatten, oncle del seu marit i preceptor del príncep Carles, com de repressions cruels de soldats britànics i policies sipais.
L’abraçada és un símbol universal de l’afecte i la concòrdia. Fins i tot la retòrica quotidiana no podria prescindir-ne: al final de quantes converses no acabem amb «una abraçada» retòrica! I encara més amb els afegits gairebé epítets «forta» o «molt forta». En aquests temps d’abstinència de contacte físic, l’abraçada s’ha trobat molt a faltar. És tan imprescindible en les relacions humanes que l’hem substituïda per succedanis minimalistes com el xoc de punys o de colzes. I hem fet un preciós poema icònic de la voluntària de la Creu Roja Luna i l’immigrant senegalès Abdou a la platja del Tarajal.
Jordi Cuixart i Miquel Iceta tenen visions molt diverses sobre el fet nacional, i encara més en el procés i el procés al procés, però van ser capaços de trobar la coincidència emotiva. Òmnium va ser protagonista del Primer d’Octubre que havia de portar a la independència, mentre els socialistes van votar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que va restringir l’autonomia. L’un està pres i l’altre es ministre del Govern espanyol. Però si un dia la situació es normalitza, de bon segur que es podran trobar en mil cruïlles que ajudin a remuntar el país.
Ara, de moment, queda una abraçada entre dues persones amb prou bondat per fer-se-la, Jordi Cuixart i Miquel Iceta, en l’espai protegit de l’afecte, que tanmateix també te un pòsit polític: ho raona amb la lucidesa as usually Francesc-Marc Àlvaro a Nació Digital (27 de maig), i afegeixo el místic Thomas Merton: «les opcions morals dels nostres temps estan per necessitat involucrades en diverses interpretacions de la realitat política». Tant de bo que els ecologicides de les relacions humanes no es carreguin també aquest paisatge.
Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.