El 16 d’abril del 1991 es va inaugurar la seu de la Comissió Europea a Barcelona. Vuit anys més tard, el 25 de març del 1999, obria al mateix lloc la seu del Parlament Europeu. Aquest espai en el qual avui es poden concentrar tantes veus de protesta davant la incomprensió del moviment civil més potent de la Unió Europea dels darrers anys, no el té tothom.
Marsella, Munich, Bonn, Milà i Breslau, com Barcelona són l’excepció al principi d’obrir una seu a cada capital de l’Estat que és membre de la UE.
A Barcelona, l’oficina va ser inaugurada després d’una ressolució que porta nom de dona, la ressolució Reding. Viviane Reding, luxemburguesa, i membre del Partit Popular Europeu (PPE) va arribar a comissària i com la responsable de la Justícia i els drets fonamentls l’any 2010 es va enfrontar a Nicolàs Sarkozy advertint-lo que la seva política d’expulsió de gitanos podia compararse amb l’expulsió de jueus a l’època de Hitler.
La dona del «enough is enough», un contundent «ja n’hi ha prou» expressat en comparaixença institucional i en una roda de premsa, és com eurodiputada, l’autora d’un text de set articles aprovats amb el suport explícit de tots els representants de l’Estat espanyol a l’Eurocambra.
No els diré tots però al costat del llavors convergent Carles Gasòliba o de la diputada d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) Concepció Ferrer i Casals hi ha els noms dels socialistes Joan Colom o Xavier Rubert de Ventós, el de Gutiérrez Díaz del PSUC o els dels populars Miguel Arias Cañete, Gil Robles i Fernandez Albor, que fou pel seu partit llavors encara la desapareguda Alianza Popular, president de la Xunta de Galicia.
Quins temps aquells en els que la ultradreta no tenia partit i el president d’un gran país podía veure’s senyalat amb el dit com a amenaça per la democràcia!. Temps en els que les institucions creien que el futur col·lectiu passava per ser fortes, convidant al diàleg i a la negociació.
Va ser el cas d’una ressolució sense cap vot en contra que demana al Consell, als representants dels estats membres i a la Comissió Europea, la publicació en català dels tractats i documents bàsics de la Unió Europea, l’ús del català en la informació pública de les institucions i sobre tot en les relacions públiques en les regions autònomes que el parlen, fent-lo servir per l’oral i l’escrit.
Res revolucionari vist amb ulls d’ara tot i que francament, sorprèn que sigui justament el Parlament Europeu l’única de les institucions que no ha signat l’acord bilateral amb l’Estat espanyol per l’ús de les llengües cooficials i això després que el maltés i l’irlandés fossin reivindicats pels seus estats com a llengua de treball institucional.
El precedent de Malta
La decisió de Malta que el maig de l’any 2004 va exigir que el maltés fos la llengua oficial per l’accés a la Unió Europea va obligar al govern de José Luis Rodríguez Zapatero a moure fitxa. La proposta, pensada per poder fer servir el català als plenaris, va fracassar perquè l’oposició frontal d’Aleix Vidal Quadras va fer por a massa gent.
La ressolució Reding es va votar perquè els parlaments balear i català van portar el cas fins l’europeu. Ara, el balear ha demanat revisar la situació lingüística del català i poder utilizar-lo en el proper debat sobre el futur d’Europa.
La Convenció pel futur de la Unió Europea començarà el dia 9 de maig i la demanda que ha arribat des de Mallorca obliga a constatar que el Parlament Europeu té un problema lingüístic pendent de solució.
No sé què passarà amb la Convenció, que té una durada prevista d’un any, però permetre l’ús de les llengües cooficials dels estats membres en el plenari seria no només un senyal de respecte per qui les parla sinó un gest per demostrar que pot ser no cal la independència.
Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des de 1998.